Dormir entre barquetes de poesia ???
...
Despertar; ara !!!

dimarts, 27 de desembre del 2016

Dimarts 13


La ‘coaching’ s’esforça per motivar-nos. 
El desembre sembla octubre.
Demà no hi haurà vaga general.
Els independentistes estan a la grenya 
però els unionistes, més estàtues, també.
Els silencis no semblen tenir por.
El metro va ple com sempre 
i els Ferrocarrils van a Terrassa
i passen i s’aturen a Sarrià.
Altes-pressions, anticicló, 
nivells de contaminació massa alts.
La filla gran té música, 
gent de la feina que no havia vist mai,
al darrer dia per fi arriben les T12,
i el Barça que juga a Qatar.
I ets al Parlament amb els alumnes 
i els de la CUP no hi són.
Toca peix per sopar, dino a casa,
a Aleb la situació és dantesca
i ahir va ser dilluns
i retocava un poema.
“Positivitzar quelcom negatiu” al curs.
El dia no és massa blau, 
la nit com estressada- cau ràpid.
Faig una canya a casa del Josep 
mentre la petita juga amb en Lluc.
Arrossego algunes pors 
i ploren rius que no saben callar.

Avui, al bar durant l’esmorzar, 
ha sonat Bowie.


Fidel Picó
El poeta roig
Desembre de 2016


dimarts, 20 de desembre del 2016

Ciment



Vas a la platja 
per cercar tots els blaus 
i et trobes amb una petxina 
amb la boca rebentada: 
URBANITZADA. 
Sagna el paisatge com riu vermell, 
i el trau s’eixampla 
i grises ombres ploren 
talment la robusta tristor 
de la velleta isolada traginant 
la pedra, el ciment de la solitud
de tants novembres.

T’han robat el paisatge.
Prou sovint t’he vist plorar.


Fidel Picó
El poeta roig
Novembre 2016

diumenge, 4 de desembre del 2016

Prou...

Sovint la realitat és prou tossuda i cruel i jo no puc girar-li l'esquena.
Aquest poema va per la Rosa de Reus oficialment morta per un incendi. En realitat, i així va aquesta societat magnament injusta, assassinada per Gas Natural que li havia tallat la llum força dies abans. De quan la llum és un luxe en mans del mercat i no un bé públic a l'abast de tothom. 
Aquest poema però parla del reconet més humà:



Prou sovint t’he vist plorar,
prou sovint se m’ennuega el cant.
Prou combustible aquest novembre de dol.
I sovint sense el prou, la bèstia del tall:
la solitud indefensa, majestàtica ofensa.
I a les fosques i a bufetades
i el codi de barres invisible
sagnant el greuge cruel.
Prou cruel com la pena
fonda de les espelmes.
Sense llum la nit,
el silenci de la nit.
La gent gran i el gran silenci
eixorc de la pobresa,
la maleïda quietud d’una,
de tantes nits a les fosques.

Jo també estic sol
però m’aixopluga el far de les paraules
i uns euros mal comptats.

Prou sovint ara qui plora sóc jo.
De ràbia !



Fidel Picó
El poeta roig
Novembre de 2016

dimecres, 30 de novembre del 2016

Del seu al meu nom.Fidel



I

Sagna la memòria
a les cases dels relativament pobres.
Es corquen graons de marbre
i davant de tot; el meu nom: Fidel.
Tots els diaris: “Fidel ha mort”.
Em recorre una profunda tristesa serena,
melangia en ascens en un replà de l’escala.
Escala bruta, amb idees- ideals bells plens de pols
i portes que caldria repintar, amb certa urgència.
Plora el socialisme, ploren les engrunes del comunisme,
s’esborra amb ‘tipp-Ex’ part del segle XX.
I davant de tot; el meu nom: Fidel.
Pujo fins al terrat a l’alba i de genolls no se pregar.
Miro la improbable conquesta del cel,
penso en les revolucions corcades
(les càries són massa cares),
i en les revolucions que els ordenats han enfonsat,
però se m’obre una primera escletxa de llum
fins alguna victòria sempre tan blava com vermella.
Necessito amb urgència un cafè sol o col·lectiu.
“Fidel s’ha mort” il·luminen els diaris.
I davant de tot; el meu nom: Fidel.  
Sí, jo (Fidel), fidel a unes escales brutes que pugen.
Fidel incinerat, jo amb el seu nom, unes idees, VIU,
volent pujar als cels de la justícia social
i arribant a un petit terrat
quan m’atrapa l’alba que anuncia alguna cosa.


    II

I el poema s’acaba en diumenge,
posdia de la mort anunciada,
amb les tombes del Galeano i el Montalbán
solitàries però sentides i il·luminades.
Amb un passat devorat per taurons invisibles.
I davant de tot; el meu nom: Fidel;
una barba un 26 de juliol en blanc i negre,
playa Girón i Sílvio Rodríguez,
una tele en color amb les meves filles,
I la foto del Malecón mirant-nos, on tu i jo
enmig d’un mar de poesia i passat roig,
segurament més zapatistes que castristes.
I els meus ulls presents brillants
que ploren una profunda tristesa serena.
Després, mengem mandonguilles amb sèpia
mentre diuen que Fidel se n’ha anat de viatge
amb la seva -un poc nostra- revolució.
I la vida passa i Cuba va.
I acabo (el poema).


Fidel Picó
El poeta roig
Novembre de 2016

Fidel Castro (1926-2016)

dijous, 24 de novembre del 2016

Guitarra


Tanca la llum si vols,
però no apaguis la guitarra.
Que els dits llisquin
per les cordes de l'instant
i la nit blava
rodoli de plaer.

Fulgent silenci de poeta; 
la guitarra i els acords
del teu cos.


Fidel Picó
El poeta roig
Abril de 2014, refet novembre de 2016

divendres, 4 de novembre del 2016

La insistència en la revolta



La revolta.
La insistència en mirar-te.
(Altrament dit divisar el teu far).
Necessitar acostar-me al teu cos.
La insistència. Tornar-te a mirar
i que tu m'enxampis
i tu mirant-me.
I insistir un altre dia.
I endevinar quina brusa duràs avui.
I un dia una trobada al metro
(vIsca l'atzar!, l'atzar és vida!);
i després un mail
i un cafè dos cafès tres cafès...
La insistència en fer-te un poema
i donar-te'l el dia que et vaig acariciar els cabells.
La insistència en tornar-te a mirar
i que tu m'enxampis per cinquè cop,
i jo seguint mirant-te
i tu un somriure
i jo acostant-me als teus llavis
i tu mirant-me els llavis...
I ballar dues cançons seguides
i agafar-te de la mà
i tornar junts en tren
i anar a dormir pensant en tu
i en tornar-te a trobar al metro en un transbordament.
La insistència en capgirar la raó.
La insistència en posar potes avall l'ordre establert
i el desordre també establert. 
La revolta. Insisteixo.
La revolta. La revolta. La revolta.


Fidel Picó
El poeta roig
Octubre de 2016


dissabte, 22 d’octubre del 2016

Talgo



No tot està perdut encara. 
Als seients de davant meu per exemple, 
dues dones –professores-, han pujat a Tarragona i parlen 
amb acuradíssima atenció, de la (seva) feina. 
A la meva dreta, dos seients al costat, 
una jove escriu. 
No; no tot està perdut encara. 
La noia és bella, el paisatge no, 
però la noia és bella. 
El tren continua corrents 
passant entre una multitud d’oliveres fugaces. 
La jove escriu en una llibreta 
i jo també escric i miro el paisatge i el mòbil. 
El tren alenteix. Les dones del davant 
ja no parlen de l’escola. 
Hi ha terribles blocs de coment a la costa 
(ho estic veient en directe) 
i la noia que ja no escriu i mira el mòbil.
Té el bolígraf i la llibreta a la tauleta 
però no tot està perdut encara. 
Fa un dia rúfol però el sol no renuncia 
i batalla per enlluernar les vies, 
per escalfar les pedres. 
Avui hi ha Consell de Ministres; el dia és ģris.
El tren torna a córrer, 
a l’esquerra, el mar; 
a l’altre costat la noia es palpa uns cabells 
que el sol lluita per enlluernar.

No tot està perdut encara.


Fidel; El poeta roig
Setembre de 2016

(Viatge en Talgo Barcelona-Xàtiva)

dimarts, 18 d’octubre del 2016

Després del poema



Després del poema hi ha un enorme silenci. 
Un llac desenllardat pintat de pau fecunda 
una matinada establerta. 
Després del poema com després del darrer repic de campanes o el darrer tret, 
hi ha una estranya treva : un oblit, un fins ara; 
un demà potser fictici. 
El final de la bateria i la cançó, 
els darrers acords de la guitarra; 
el darrer moviment dels teus dits, 
car després del poema... tu. 
Aquell silenci. Aquest silenci. Potser hi ha un poema oblidat, 
aixafat dins un disc dur, una carpeta groga virtual. 
Hi ha un buit estrany. Un fins mai, un fins sempre o, -sí això-, 
un fins ara que acostuma a no ser mai. 
Després del poema, una via morta que no du enlloc 
i els rails plens de gespa. 
O no; després del poema l’encís d’haver parit, 
la màgia d’arribar a caure pel precipici i salvar-se pels pèls; 
la gama de colors dels arbres un octubre, 
la gralla que de vegades et fa somriure. 
El coratge de llençar la por al contenidor 
(tan se val ara el color). 
Després del poema la Joana, la meva filla gran 
que obre la porta de la cuina un novembre qualsevol. 
Després del poema arribes a la cuina dormida 
i preparem el cafè. 
( Bé, jo el segon, tu el primer cafè amb llet ).
Després del poema surt l’autobús cap a la feina. 
Tot sembla funcionar. 
Tot el xivarri del món menys el meu fons silenci 
lleuger d’equipatge. 
Com un llac desenllardat farcit de calma fecunda 
un dia laborable de tardor qualsevol. 
Aquest silenci després del poema. 
Com el far que veiem després del naufragi. 

Com mirar als ulls les nostres filles en el moment de néixer. 


El poeta roig
Octubre 2016 

dimecres, 12 d’octubre del 2016

Coàguls


Coàguls de sang perforen
els passadíssos de Wall street.
Silenci. Parlen els inversors.
Coàguls de pànic,
ferides mal tancades
que només l'escriptura automàtica
és capaç de reflectir..
Silenci. Parlen els economistes.
Hi havia una vegada un ensorrament global
i una manobres que no podien dir 'no' !
Ni podien, ni sabien ni protestaven...
Silenci. Parlen els banquers.
Coàguls de diner públic
perduts als àtics primera
on antigament es bevia whisky del car
i es posaven ofrenes als qui mai no cauen
del seu opulent pedestal.
Silenci. Parla l'establishment polític
o parlen els meus vells amics de la Conferencia Episcopal.
Ara, tots, totes amb sacs de coàguls,
embolcallats d'aquella innocència adolescent,
armats amb aquella escopeta
de caçador de mercats tous;
extenuats de tant desfici
o a la conquesta de noves pors tenebroses
i d'altres onades del pacífic no del tot pacificat.
Hemorràgia interna, venes ferides,
camins bloquejats; paraula d'esclau,
silenci d'indígena. Tristes cèl.lules empobrides
perpetuant la seva submissió.
Comencem a parlar des dels meandres de la incertesa.

Prou plorar ! Liqüem la por i sortim a batre'ns.
Parlem. Ara parlem nosaltres.


Fidel, el poeta roig
Octubre de 2012

divendres, 7 d’octubre del 2016

Matins a Can Molas



Els pocs ocells que refilen tímidament, 
els arbres intensament verds, 
la Irene que canta 
i el soroll de la rentadora 
que gira com girem tots. 
Respirem. Tot corre. 
Tot té un ritme arranjat.
Els pocs humans; els molts ocells ?
La Irene continua cantant.

I la música (encara que no ho sembli), 
l’avantsala de la revolta.


Fidel Picó
El poeta roig
Juliol 2016

divendres, 30 de setembre del 2016

Hi ha places


Mira un bon quadre.
Llegeix un poema.
I calla, una miqueta.
No comptis més els diners
ni miris el rellotge.
Deixa de rondinar.
Inscriu-te. Encara hi ha places.

(Places on poder jugar; encara).



Fidel Picó
El poeta roig
Agost de 2016

divendres, 16 de setembre del 2016

Cap homenatge, cap vers


No hi haurà cap homentage
al primer treballador que puja
a la primera parada del primer autobus del dia.
No hi haurà cap vers
pel conductor del camió d'escombraries
que travessa la setantena cruïlla del dia.
No hi haurà cap homenatge
al conserge que a 2/4 de vuit del matí
obre la porta de l'Institut.
No hi haurà cap vers
pel solitari vigilant el pàrquing de les nits callades i llargues.
No hi haurà cap homenatge
per la prostituta que avui ha venut el seu cos
a vuit homes a canvi de cent-seixanta euros.
No hi haurà cap vers
pel telefonista, pel mariner que tragina amb màquines,
pel paleta que puja a l'andami, pel taxista callat;
per aquesta dona que ara neteja els lavabos
en una oficina de l'Eixample.
No hi haurà cap homenatge
per la pensionista de 300 euros,
per la caixera del Súper,per la portera de casa
que envia missatges des del mòbil i saluda a peu d'ascensor.
No hi haurà cap vers
pel butaner, l'esquizofrènic, 
el mestre rural que cada dia fa 50 revolts,
la recepcionista d'una residència d'avis,
l'obrer de la cadena de muntatge,
el vell sabater de barri,
per la botiguera que fuma inhalant la seva solitud.

No hi haurà cap homenatge. 
No hi haurà cap vers.
Cap homenatge per la nena
que descobreix que els Reis som nosaltres.
Cap vers pel jugador de futbol suplent del Júpiter.
Cap ni un. Cap. Res. Enlloc. Eparadrap a la boca.
Silenci. Oblit i silenci. 
Tu i jo Nosaltres, vosaltres. Ells. Molts.

I encara grácies que són un número de la Seguretat Social
o, si més no, tenen nom, cognoms i tenen un altre número
que correspon al seu carnet d'identitat.
Perquè també tenen identitat tota aquesta gentada.
No hi haurà cap homenatge 
al treballador que puja
a la primera parada del primer autobus del dia.


Fidel Picó
El poeta roig
Gener de 2015

dimarts, 6 de setembre del 2016

Proteccions


Qui et protegirà ? De qui ?, per què ?. 
Gosen interrogar al poble 
multitud de sofisticats tertulians en matins lleganyosos. 
(Clar que tampoc gosen respondre, no en tenen ni idea). 
Mira allà, a l’horitzó difús de la nova crema: 
es multipliquen els reixats, 
cada vegada més alçats i amb punxes finals 
per fer immòbil l’inexorable camí concret. 
Mira, què no ho veus ?; 
velles pors, tremolor de fulles verdes, 
brams desesperats, globus petats desesmats. 
Incendi. Incendis de glaç. 
Reixat. Reixats glaçats. 
“Has vist que fort ?!, no miris el nen abatut a la platja” 
(“Els advertim que les imatges 
que podran veure a continuació, són dures”).
Matinada amb filferros arreu. 
La tanca que protegint-te a tu, em protegeix a mi ?. 
Si?, és això?. Una torre per aixoplugar els nostres fills ?
A mi però, qui em protegeix dels vostres sofisticats deliris ?. 
Silenci només trencat per un temporal 
que ens retorna a la barbàrie. 
Una excavadora amuntega la runa al suburbi, 
al costat de les nostres autopistes, 
va apilant castells, reixats glaçats; 
per refer-los més sofisticats. 
Com paraula rere paraula 
i així anar fent, desfent aquest maleït món.



Fidel Picó 
El poeta roig
Agost de 2016

dijous, 1 de setembre del 2016

Transitem



I

Bé, ja és prou clar: 
transitem traumatitzats i obedients 
per la senda del crepuscle vermell. 

Els més pessimistes diuen 
que les joguines ara semblen esbarzers, 
que a les clavegueres avui hi ha més merda de l’habitual; 
i que les esperances són aiguamolls tenebrosos 
com grisos centres d’internament.

Els més optimistes però, diuen 
que si juguem bé guanyarem, 
que et trobaràs tots els musclos oberts; 
i que la poesia no caducarà ni envoltada de llops.


II

Ens anem tancant. 
Tots els capítols dels llibres 
es vertebren amb la paraula por. 
Ara agafo el tren i en qualsevol moment 
l’angoixa i/o el moviment del tren 
faran que tremoli quan escric. 
O potser és el batec del poeta 
que es fa gran quan al món van maldades ? 

En tot, cerco sempre un equilibri, 
una síntesi precària. Transitem 
amb la motxilla massa plena 
de papers i elements superflus. 
I transitem traumatitzats i obedients..., 
i anem podant esbarzers 
i llençant les joguines que ja no ens serveixen,
i menjant musclos tot i el risc de ser tòxics 
o que de tant mirar m’enamori d’una altra,
i que el rellotge caigui al fons del riu
i que s’ofegui el temps. 
Ves tu a saber...


Fidel Picó
El poeta roig
Juliol 2016

dimecres, 24 d’agost del 2016

Som el camí


“Com més t’hi atanses més sembla allunyar-se’t “ . 
 “Un silenci enfollit”
                                Antoni Clapés.

Tots som el camí. Tots. 
...O, més aviat, tots som el camí dels marges; 
vull dir... els marges emboscats. 
Els que són plens de cruïlles, 
(en ascens, en descens), 
per bifurcar-nos qui sap on 
(ah!, això és la vida, m’has dit sempre oi ?). 
Cap al centre, els múltiples extrems, 
-les vies mortes, passatges tancats, 
avingudes de glòria comercial...- , 
enfollits per un silenci el dia de vaga general. 

Tots som el camí dels marges 
on el tramvia reposa les nits, 
l’olivera fa una nova fulla, 
el gat s’amaga sota un cotxe cansat, 
el ‘runner’ corre per tenir menys basarda. 
El camí assedegat de silenci 
alhora de bifurcar-nos qui sap on, 
potser quan cal sortir de la plaça 
i tracem rutes diverses: 
Jo cap a casa amb els versos. 
Tu cap a la darrera porta del desig.
Tu, jo...tots plens de camins.


Fidel Picó
El poeta roig
Juliol de 2016





dilluns, 11 de juliol del 2016

Salar d'Uyuni



Hi vaig ser en aquest desert de sal. 
Autèntica estora de lletrafolls 
i solituds i pèrdues; 
immens llençol de punts suspensius 
que no es cansen de caminar, de seguir, 
que res no acaba. 
Talment un full en blanc 
a punt de ser conquerit per un poeta.

Aixopluc a tanta dolçor fictícia, 
llepo aquest salar, amuntego les esquerdes 
dels desamors passats, desarmats. 
Llenço sal a les ferides. 
Llenço el dol a la història. 
Llenço el vers a la gent. 
Llisco com el somni. 
I el somni no és un poble abandonat, 
no és un 4x4 amb 4 guiris , 
ni tan sols una illa de cactus 
al vell mig d’aquest desert.

El somni, el poema 
és una sortida de sol enamoradissa amb tu 
(encara que arribis quasi tard 
perquè de bona matinada t’has adormit), 
i llençar versos a un poble 
que ja ha perdut la por als helicòpters.


Fidel Picó
El poeta roig
Juny de 2016

La (meva...)


El plany, la ràbia... . Més aviat és el crit

d’homes i dones perduts

que, des d’una ciutat podrida de silencis,

hissen l’esguard que el pànic enderroca.

La boira bruta, el contenidor cremat,el plor del carrer en cendres... són els meus mots.

Tal vegada, un refugi a tanta desesperació.

És poca cosa més, la (meva) poesia.

Fidel; 2008


POESIA


LLIBERTAT


JUSTÍCIA


POESIA


!!!!!!


(...)