Aquest poema va per la Rosa de Reus oficialment morta per un incendi. En realitat, i així va aquesta societat magnament injusta, assassinada per Gas Natural que li havia tallat la llum força dies abans. De quan la llum és un luxe en mans del mercat i no un bé públic a l'abast de tothom.
Aquest poema però parla del reconet més humà:
Prou sovint t’he vist plorar,
prou sovint se m’ennuega el cant.
Prou combustible aquest novembre de dol.
I sovint sense el prou, la bèstia del tall:
la solitud indefensa, majestàtica ofensa.
I a les fosques i a bufetades
i el codi de barres invisible
sagnant el greuge cruel.
Prou cruel com la pena
fonda de les espelmes.
Sense llum la nit,
el silenci de la nit.
La gent gran i el gran silenci
eixorc de la pobresa,
la maleïda quietud d’una,
de tantes nits a les fosques.
Jo també estic sol
però m’aixopluga el far de les paraules
i uns euros mal comptats.
Prou sovint ara qui plora sóc jo.
De ràbia !
Fidel Picó
El poeta roig
Novembre de 2016
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada