Dormir entre barquetes de poesia ???
...
Despertar; ara !!!

dissabte, 24 de setembre de 2022

Ciutat de les absències i les solituds

 


I

 

La ciutat estava irada

i molts sospiràvem entre pors.

 

El senyor discutir es discutia amb la discussió.

Imperaven somnis destituïts,

un riu de plata que no era res més

que paper d’alumini reciclat, arrugat, sec,

farcit -a tort i a dret- de tones de grava premsada i d’altres sorolls.

Els nens li deien “hola” al foc i a les estrelles invisibles.

Les preadolescents ja volien fer soles el passeig.

Els grans ens parlaven de tenir sentit comú,

una expressió que sembla que digui molt

però que no diu absolutament res.

Els vells miraven els seus néts i les càmeres,

i Gran Germà ho havia de mirar tot

però només aguaitava la noia que li interessava

-el molt cabró!-.

 

 

II

 

La ciutat estava irada,

mirava l’altre amb recel,

i l’altre ens deia que hi hauria un gran atemptat

i que moriria molta gent; i la policia ens ho feia saber.

La ciutat amagava els seus poemes als patis interiors.

Ciutat silenci, ciutats de clàxons en escreix,

caus de gom a gom encastats entre carrers que bullen

com grans d’arròs escaldats, atrafegats...

Pul·lulaven, això si, els mòbils a les cruïlles

com aparadors de vidre il·luminats.

Tots capcots, endinsats als aparells, inundats, capficats...,

passant pantalles com famolencs lleopards,

creuant semàfors en àmbar.

I un grup que en un dia s’envia fins a 180 ‘whatsApp’.

I jo que n’era partícip.

I jo, un d’ells entre tanta multitud i de genolls, i tan sol.

 

 

III

 

La ciutat estava irada

i molts sospiràvem entre pors.

 

I calia eliminar els indesitjables, van pensar,

els que volen insertar-se però són massa cars,

els no ‘sufragables’, els pesos ploma del sistema.

Calia eliminar els ‘spams’ de les pantalles,

les tones d’aigües residuals que surten dels wàters.

Perquè la ciutat irada està cagada i caga molt,

i canalitza molt la dissidència, i té molts trams,

traus soterrats on els poetes mai no gosen escriure,

on rates i tot viu foraden la nostra altivesa,

les nostres malmeses soles de les sabates.

I també mirem el cel,

no sigui que un ‘kamikaze’ ens trinxi,

o ens caigui un test al cap o ens cagui el colom de torn

que a la vegada també tremola sobre un cable penjat.

 

IV

 

La ciutat estava, està irada

i molts sospirem cagats de por.

 

La ciutat, l’amagatall imperfecte,

el carrar travessat pel bus,

amalgama de cossos i ànimes

respirant oxigen ferit i el que en diuen vida.

Ascensors pujant i baixant.

Mirades fugaces a les cruïlles del desig pendent

també pujant i baixant

de muntanya a mar, de mar a muntanya.

Vasos sanguinis incomunicats,

senyal de prohibit, vorera feta runa

per l’espetec  i els xiscles d’una metralladora

o pel pas d’una ambulància;

la fera del 2x1 als passadissos dels supermercats,

el plor d’un nen amb un altre somni destituït..

 

 

V

 

La ciutat irada sospirant,

supurant íntimament les severs pors,

les venes soterrades dels nostres batecs.

 

Quan em penses, em mires, em desitges

i jo..., que no copso, endevino, sento, penso...

absolutament res, com el sentit comú que diuen.

Només amago les meves pors pels passadissos

on les línies de metro es creuen;

on la probabilitat de trobar-te

és tan baixa com el termòmetre dels meus llençols.

Tot plegat calcat  als xiscles d’una ciutat irada

que sospira les nostres, la meva més absoluta solitud.

I així, sense tu, encès i empès pel llançaflames

de la ira, trepitjo aquesta, aquella ciutat

encrespada com un mar sense treva. Ciutat irada

sense els teus estels. Oh benvinguda... solitud !

 

 

 VI

 

Ciutat irada, ciutat que sospira,

ciutat que, de tan atapeïda,

supura basardes en escreix.

Ciutat que mira l’altre amb recel.

Ciutat de les distàncies,

ciutat que foragita els somnis

dels que venen i se’n van.

Ciutat que corre massa

quan passo els semàfors en àmbar.

Ciutat de les absències i les solituds,

com la lluna oculta per mostres de ciment.

ciutat de les clavegueres sobreeixides.

I sol jo, com el poeta que cerca una pau difusa,

que avui s’encrespa quan

he tornat a perdre un bus

on qui sap si potser hi anaves..., tu.

 


 

El Poeta roig (Fidel Picó)

Abril 2015

divendres, 16 de setembre de 2022

La solitud -diacrítica- del boletaire

 

Foto: Fidel Picó; el boletaire sol Ferran B.(11/09/2022)


Sí, explorador,

caçador, corredor,

aventurer, caminant...;

                  el boletaire.

 

Sí; la solitud,

la solitud del cercador

que, mirant el sol de lluny,

troba l’altre sòl proper.

I s’alça quasi tan aviat

com s’aixeca el boletaire

per cercar, explorar, caminar...

 

Entre un sol i un altre sòl,

el gaudi d’estar-se sol

quan fa crida el bosc

i el magnífic fong del sòl.

 

 

 

Poeta roig (Fidel P.)

15 setembre 2022

 


divendres, 9 de setembre de 2022

Cel de silenci

 

Imatge: Barcelona 3 setembre 2022


I

 

Li vam dir quimera

però passà efímer un tro,

un esclat roig estrepitós,

una flama enamoradissa.

I els esclats meravellosos

els espantaren, ens espantaren;

i duren el que duren

com orgasmes de mascle

alfa beta, gamma, mascles

metro i altres tot mascles

(I aquí m’aturo

que no he vingut per parlar

d’orgasmes ni mascles...).

 

 

II

 

Però llavors hem baixat

-també a correcuita- al metro

amb tota la gentada

-altrament dita massa amorfa-

per aixoplugar-nos

d’una tempesta fictícia.

El metro du la gent a treballar

i van un a un amb el seu soroll.

De tronades i esclats

hem passat a mirades al rellotge,

a la xafogor de les avingudes llargues.

Ens ompliren, ens omplírem d’expectatives,

amunt amunt cos a cos, cor, cop,

cap al cel

i de tan amunt hem caigut

amb el plom de la història a les espatlles.

 

 

III

 

Li vam dir quimera

i ens ha caigut un llamp,

i el cel així, pintat

anunciant l’incendi dels silencis,

reflex de més llamps,

cares espantades,

ànimes dividides.

I aquest soroll, només el soroll dels trens

que porten el poble a la feina.

 

I així els dies.

I així es fonen les quimeres

i fumata blanca i cendra;

i incendi i silenci, i cel així pintat i callat

sense tronar

i al metro els mascles que miren,

i al metro que no em parles

ni beses ni esclates ni balles,

ni música ni contenidors ni escoles

ni festa ni mambo ni roig ni blau...

Sense places,

Només aquest cel

i amén, amén, amén.

 

 

 

Poeta roig (Fidel Picó)

Setembre 2022

(Diada Nacional de Catalunya 2022)



divendres, 2 de setembre de 2022

Hellas

 

(Foto sortida del sol a Monenvasia, Peloponès, 21/8/22)

“L’alegria i perfum de la meva vida

és la memòria d’aquelles hores

en que vaig trobar i retenir el plaer

com el desitjava”. 

C,CAVAFIS

 

 

Respira lluminosa i clara;

batega perpètua, de blanc

-ganes de banyar-te a l’aire-,

de blau -ganes de ballar al mar-.

De terra, aire, foc i aigua..., tota,

autèntica, despullada, revelada.

Crida natural i sense repòs senzilles

com el somriure de les pedres.

T’hi aboques, escrutes el seu interior

i t’hi enamores;

fins i tot t’enamoren els seus déus.

 

Baixa un cavall blanc

per les muntanyes del Peloponès.

Hi ha un munt d’oliveres suades,

una taverna, una cadira, un got,

una barqueta al costat del mar.

Imagina un món millor i tanta pau com puguis

en que hi encaixin, sincronitzin somni i realitat.

Respira lluminosa i clara,

batec perpetuo,

i cada dia hi surt el sol,

i un somriure al costat del mar

harmònic, jònic, simfònic...

 

 

Poeta roig

Grècia; 23/8/2022


 


La (meva...)


El plany, la ràbia... . Més aviat és el crit

d’homes i dones perduts

que, des d’una ciutat podrida de silencis,

hissen l’esguard que el pànic enderroca.

La boira bruta, el contenidor cremat,el plor del carrer en cendres... són els meus mots.

Tal vegada, un refugi a tanta desesperació.

És poca cosa més, la (meva) poesia.

Fidel; 2008


POESIA


LLIBERTAT


JUSTÍCIA


POESIA


!!!!!!


(...)