Dormir entre barquetes de poesia ???
...
Despertar; ara !!!

divendres, 13 de maig del 2016

Les autopistes




                                                                     “Penso que estem al passadís de les rates”. 
                                                                     T.S.Eliot.

Les autopistes del capitalisme: 
Avingudes o, clavegueres ben il·luminades, 
o grisos rius sense esma, blaves venes
amb cèl·lules cegues i estressades 
que busquen el cor desbordat del diner.
El passadís de les rates invisibles. 
L’asfalt que tothom paga, 
que tot ho droga. 
I tu ? Un número més al codi de barres 
que diu “-sí senyor, m’aturo als peatges”. 
I quan la barrera s’aixeca, 
prem l’accelerador cap a la submissió; 
cap a la sortida dels aiguamolls 
on els vòmits s’amunteguen 
i els euros suren fent la migdiada. 

A sota, les rates tenen... fam
i aviat poblaran i ens buscaran
pels nostres passadissos superficials.


Fidel Picó
El poeta Roig
Maig de 2016

dilluns, 9 de maig del 2016

La (meva) poesia



La (meva) poesia es nodreix de...:

Lectures. Llibres. En plural. Molta, molta lectura.
La imaginació, sempre la imaginació.
L’experiència viscuda.
   
La paraula. La poesia...
Els tres pilars per escriure. En el meu cas, poesia. L'ordre..., el poseu vosaltres, pee mi els tres elements són d'igual i cabdal importància.
Hi afegiria el sentit crític i sensibilitat (també) social, però aquests penso, ja són dins de les (meves) lectures, la imaginació i l’experiència personal vital.


Fidel Picó
El poeta roig
Maig de 2016

dimecres, 4 de maig del 2016

Després d'uns versos...


Després dels versos d'ahir,
una primavera de silencis.
Una lluna immensa, rodona com un desig,
uns llavis de foc que s'atansen
sota la quietud d'un llac ardent.
Després d'uns versos... el poema sencer.
Esclata una nova primavera.

Als amants no els calen mots:
tan sols la insistència del bes.


Fidel Picó
El poeta Roig
Març de 2011, refet Maig de 2016

La (meva...)


El plany, la ràbia... . Més aviat és el crit

d’homes i dones perduts

que, des d’una ciutat podrida de silencis,

hissen l’esguard que el pànic enderroca.

La boira bruta, el contenidor cremat,el plor del carrer en cendres... són els meus mots.

Tal vegada, un refugi a tanta desesperació.

És poca cosa més, la (meva) poesia.

Fidel; 2008


POESIA


LLIBERTAT


JUSTÍCIA


POESIA


!!!!!!


(...)