De veus i cançons

“Tanta multitud i tan sol !”.

M’ho deies tu, poeta entelat entre la manifestació.

Jo pasturava amb tu entre un mar de desitjos

i veus de sirenes que clamaven

per no ser desnonades de somnis.

Onades de protesta i ports on es confinaven

en garbuix tones de versos, mentre els poemes

enllaunats es refredaven a la nevera del segon primera.

Més enllà, una platja banyada de silencis,

una bicicleta solitària com les teves petjades velades,

i el vell que atén un melancòlic i llunyà llagut

que ve del fons del passeig arrecerat

a la blanca i escumada cresta del segon primera.

Mentre, les indomables ones no paren

d’arribar brodades d’atzurs profunds.

Fidel; Octubre de 2011

Es diu Fina...

Ara, un poema més real, directe, ‘senzill’... El vaig escriure fa 4 anys. Coincidint amb la data d’ahir (dia de la dona) i amb un pis que molt breument deixaré, és un homenatge a la meva veïna, la Fina. Una dona gran entranyable -personatge real- que m’aprecio moltíssim. Avui mateix l’he repescat i us l’ensenyo. “Per tu Fina, ens seguirem veient !”.

Es diu Fina i viu sola.

Sola en un esquifit àtic antic d’un pis

(antic) de la Vila de Gràcia.

Es diu Fina i viu sola. És ja gran, vídua, pobre

i el cor ja li ha donat algun ensurt.

Es diu Fina, viu sola,

i fa jerseis de llana per la meva filla,

i cerca conversa quan pujo a estendre la roba al terrat,

i em parla i parlem. Es diu Fina i viu sola, solitud

tan sols apaivagada per algunes partides de parxís

o per algunes visites a les tardes.

Es diu Fina i viu sola, i té un fill i un nét.

Es diu Fina i viu sola i està molt... sola.

Es diu Fina, viu sola i ella també es mereix

que algú li faci un poema.

Es diu Fina i viu sola i a vegades ens plega la roba.

Es diu Fina i viu sola i tota sola encara té forces

per pujar els quasi cent esglaons

que hi ha fins a casa seva.

Es diu Fina i viu sola, tres pisos amunt d’on jo visc.

Es diu Fina i viu sola amb una pensió i pis de merda,

igual que milers de Fines anònimes

que sobreviuen aïllades i preses

per tanta i tanta solitud.

Es diu Fina i viu sola.

  

Fidel; desembre 2008

Amors i pèrdues

 

Ens nodrim a base d’amors i pèrdues.

Gran devessall això nostre.

Un dia ens atrapem al somni,

i una nit ens fuig a un atlas confús.

Traço rutes per iniciar un viatge,

després, perdo rastres com petjades a la sorra

que el temporal esborra i el tractor de la neteja difumina.

S’ha fet fosc;  tinc por. M’abraço a veus

que xisclen des del darrer tren.

I nines ploroses des de la finestra em diuen adéu.

Ara a l’estació només hi habita el meu fred.

Les vies callen, la nit em tanca,

un mapa tacat d’oli jau al banc.

Demà a les sis, quan el primer tren,

algú ja haurà netejat l’andana.

Fidel; Octubre de 2011