“Tanta
multitud i tan sol !”.
M’ho
deies tu, poeta entelat entre la manifestació.
Jo
pasturava amb tu entre un mar de desitjos
i
veus de sirenes que clamaven
per
no ser desnonades de somnis.
Onades
de protesta i ports on es confinaven
en
garbuix tones de versos, mentre els poemes
enllaunats
es refredaven a la nevera del segon primera.
Més
enllà, una platja banyada de silencis,
una
bicicleta solitària com les teves petjades velades,
i
el vell que atén un melancòlic i llunyà llagut
que
ve del fons del passeig arrecerat
a
la blanca i escumada cresta del segon primera.
Mentre,
les indomables ones no paren
d’arribar
brodades d’atzurs profunds.
Fidel;
Octubre de 2011
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada