Ens
nodrim a base d’amors i pèrdues.
Gran
devessall això nostre.
Un
dia ens atrapem al somni,
i
una nit ens fuig a un atlas confús.
Traço
rutes per iniciar un viatge,
després,
perdo rastres com petjades a la sorra
que
el temporal esborra i el tractor de la neteja difumina.
S’ha
fet fosc; tinc por. M’abraço a veus
que
xisclen des del darrer tren.
I
nines ploroses des de la finestra em diuen adéu.
Ara
a l’estació només hi habita el meu fred.
Les
vies callen, la nit em tanca,
un
mapa tacat d’oli jau al banc.
Demà
a les sis, quan el primer tren,
algú
ja haurà netejat l’andana.
trobar una entrada nova, és com trobar una carta d'amor .... sempre la reb amb il.lusió
ResponEliminaL'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaÉs el que tenen els viatges en tren: hi ha trens que se'ns escapen, trajectes que se'ns fan més pesats que d'altres, saps quan surts de l'estació però no quan arribes al destí...
ResponEliminaL'incertesa de viatjar en tren...
Però és tan agradable seure a la vora de la finestra i contemplar el paisatge...