Temps invertebrats,
hores mal afeitades,
bruixes que no es poden pentinar
ni tenyir-se de xocalata desfeta.
Escumes perllongades,
escalfament etern.
Preàmbuls que e’allargassen
com xiclets.
Introduccions desbocades
com cavalls arrauxats
cavalcant per la platja
dels somnis llargs
com tren de mercaderies.
Carrers amb cruïles indecises;
proclames ajornades,
suspeses com una X.
Estius que són tardor,
tardors que són com estius.
El xiular tímid
del primer tren
i el primer petó
al darrer i més curt dels túnels.
La felicitat, aquella esmunyedissa
granota tan difícil de retenir.
I el petó que sempre s’acaba,
i la revolta que sempre s’acaba.
I la mirada que et fuig
i el nus de la palla
i el singlot sense voler...
I el desenllaç…,
quan ell, com sempre,
marxa d’esquenes
i l’altre es queda, com sempre,
immòbil, impotent, orfe,
invertebrat.
Fidel Picó
El poeta roig
Octubre 2017