Quan Déu

 

                                                          Foto: Cala Mateua (L'Escala)

Quan Déu va refer el món

guixant el darrer dels pecats,

tatxant els darrers versos,

tu i jo estàvem d’allò més distrets.

Jugàvem a pedretes

i ens llençàvem miradetes

de lluna gran, molt gran.

Ens brillaven els ulls

com sol al migdia,

i jo un dia vaig petonejar el teu peu

i rebolcar-me amb tota tu

per la platja un novembre humit.

 

Déu seguia ocupadíssim.

Tu i jo, que prèviament

ens havíem passat notetes,

ho estàvem encara més que ell.

Ell –Déu- seguia dalt de tot,

nosaltres seguíem entre diminutius

jugant a notetes, pedretes, miradetes

i a la platja escrivíem poemes

i el primer, el segon i el darrer

dels pecats vitals.

 

I vam començar a mirar la mar.

 

 

Poeta roig (Fidel Picó)

Abril 2020; refet novembre 2022