Deixo de pasturar amb els apòstols de la gran i inqüestionable veritat

Us heu cregut tot allò dels porcs engreixats i del corresponent sacrifici posterior.

“La realitat ens diu que no hi ha res (més) a fer”.

I les tertúlies en van plenes, i molts intel·lectuals són la nova guàrdia:

el vell exèrcit de sempre amb desodorant mentolat a les aixelles inclòs,

la selva dels brams on ens hem escoltat, sentit, nodrit, avorrit, podrit.

Guaita!, hi ha una noia que surt de la borsa amb les butxaques buides,

mentre un desvalgut dorm sota els llums del caixer automàtic del banc

i el 4x4 d’enfront perd benzina i em barra el pas.

Enguany sento els llops udolar, i no és de nit, som a certa alçada,

els esquis dormen com el desvalgut i el desglaç accentua rierols

de sang i desfeta amb grams de resignació com gotes invisibles de cianur.

I vosaltres tranquils. No passa res. Tot va tirant.

Més sacrificis i a resistir l’embat del salt d’aigua:

l’inevitable curs amb milers d’alumnes confinats com sardines en escabetx;

absentisme, càstig, asfíxia sostenible, carn de canó,

motxilla amb olor a sutge i fum que s’escola pels teus murs,

com la biga que apuntala el sistema financer i, sense compassió,

creua l’habitació dels nens (què bèsties!!!).

Però tranquils!, no passa absolutament res: accentuem la misèria !!!,

que la natura és sàvia i escup els seus silencis, es deixa embrutar

i dòcil, se us posa de genolls i perpetua tota la maquinària del gran ordre.

Tothom calla. “La realitat ens diu que no hi ha res (més) a fer”,

repeteixen somnolents els virtuals de la racionalitat pagana

i els dogmàtics de les lleis de l’oferta i la demanda com onades sense vergonya

que fins i tot desterren de la platja als poetes més isolats.

Aquest és l’únic camí, el del penya-segat i el rocall que s’esllavissa en allaus invisibles

pels invidents i els apòstols de la gran i inqüestionable veritat,

trinxant totes les utopies que troba.

Endavant les atxes !, la millor defensa un bon atac:

reforma que refaràs i al treballador esclafaràs !.

Us ho esteu menjant tot, cap de porc inclòs,

greix a dojo, colesterol a l’alça més enllà de les accions i dels vostres crits.

Crits que ja hem escoltat, sentit, engolit, podrit... maleït.

Aneu a pastar fang ! Ens heu declarat la guerra.

Jo us declaro la meva ira a vosaltres, depredadors furtius de la negra esperança,

apòstols de la gran i inqüestionable veritat.

He decidit que no em drogueu més.

Que em treguin uns altres a pasturar...

Millor romandre agafat a tu, filla meva, en aquesta trinxera de llum i desordre.

Aquí almenys no em fuetejo, no em fuetegen, i jugo amb tu a fet i a amagar

i a endevinar quan cony haurem d’esperar per veure la propera revolució.

Fidel; Maig de 2012