Miro com els teus ulls
miren el pas de la poesia
des de tants versos.
La poesia, ara i sempre,
és un lent tren tenebrós de rodalies
( o de postguerra o camí d’Auschwitz),
o tren cap al teu cos o els grumolls de somnis.
La poesia és el pas d’una parella lentíssima,
la reixa que no s’ha mogut de lloc
o que el temps ha anat rovellant lentament.
És el globus que es va enlairar
i no vam veure petar.
El poema com els teus llavis
plens de xocolata negra,
els versos deixats a la trinxera
perquè vinguis tu i els llegeixis,
i facis el torn de tarda amb mi.
La poesia és una llibertat,
és llençar-te sobre proes
on els remolins del desig
i, potser, besar-te més lluny encara
Poesia és esperar, esperar un tren lent,
esperar que em vinguis a buscar
cansat de tantes hores a primera línia del front
i m’expliquis històries boniques
de guerrilles a Amèrica Llatina,
i, com un globus color del sol,
anar-nos alçant, alçant alçant
esperant el teu somriure.
Miro com els teus ulls
travessen el poema
dalt d’un lent i suau tren.
El poeta roig (F.P.)
Desembre 2019
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada