Ramon y Cajal 12

Zotal i vidres del dret, punxants i agressius

a la repissa on s'instal.len els gats.

Aquella olor, aquelles esquerdes,

aquella finestra que no tanca,

aquella paret negra, aquell lavabo vetust i esquifit

no apte per eminents dissenyadors d'interiors.

Va ser el nostre primer cau. Érem joves,

i malgrat la invasió de gats,

el guirigall del restaurant de sota,

el pati fet traster amb tota la merda del món...,

gaudíem del pis i rodalies.

Corríem pel passadís com corrien els anys 90.

Els nostres 30 se'ns llençaven a sobre

i els veïns tots eren joves, alegres i somrients

i muntàvem festes. Nosaltres semblàvem

els més normals i formals i seriosos i rssponsables...

Fèiem gargots a les pàgines del poder,

fumàvem dalt la moto

i un dia es va casar la Infanta i els antidisturbis

-que també corrien- atonyinaven pels carrers vora el mercat.

Sovint ens visitaven els escarbats

que també corrien amb la força del verí.

Recordo el fum pujant dalt les bigues, l'alè de haixix

i el primer mòbil gran i dur com un elefant.

Aquell canvi de feina, l'arribada de l'euro,

els macarrons dels dinars dels dissabtes

i l'ostracisme del "Partido Socialista Obrero Español".

Fins que un especulador ens va comprar,

i l'Aznar va fer la resta.

Vam marxar i tu vas plorar.

Ja no érem tan joves. Calia canviar de segle,

però els primers poemes vindrien amb mi per sempre.

I així va ser. Vas plorar mirant aquell pati

que, massa tard, feia patxoca; i vam marxar.

L'edifici va quedar en venda

i res ja no tornaria a ser com abans.

Fidel; juliol de 2013