L'escena continua sent la mateixa,
els dilluns encara són dilluns.
Els martells sempre caminen en renglera,
xisclen i avancen per les grises avingudes
en el nom de l'ordre del calendari i la construcció.
Ahir, avui i sempre;
dilluns, dimarts...diumenge.
Marxa triomfal, victòria assegurada, em deies.
Tu ets l'asfalt, bé que ho saps.
Tots ho som, som la grava
aparentment sòlida, amuntegada,
atemorida, fràgil, dispersa...;
trepitjada per uns martells que ens cauen a plom.
Que la vida, després de tot, és feta a cops de mall,
ja m'ho deies tu, tu que després de tants cops
has renunciat al combat
per retirar-te a destemps al costat
de la barra del bar
entre les autopistes dels dies laborables
on els martells, com els motors,
caminen en renglera
cap a una (fictícia) victòria sense retorn.
Fidel; el poeta roig,
Del llibre "Reclamo la paraula",
any 2007
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada