I
Esbarzer
Aixopluc
Atzavara
Les atzavares, quietes,
esperen la lluna.
Els esbarzers, quiets,
esperen les nostres ferides.
Els aixoplucs esperen
poder-nos salvar.
II
Empastifats pels esbarzers
d’aquest món,
en vaig fugir buscant
aixopluc al poema de les atzavares.
Ara, habitava nu
dins el poema verd
dels teus boscos.
III
A les golfes de l’oblit
hi lluïa el teu cos.
I tu i jo ens arreceràvem
llepant el nostre amor.
Per la finestra dels vidres bruts,
la lluna il.luminava els teus llavis.
Els teus ulls em queien a sobre
i jo em salvava de les urpes
de qualsevol mot, punxa, globus.
I l’hem trobat el vincle, entre
Esbarzers
Aixopluc
Atzavara
IV
A fora, mentre els poetes
fem aquest merder de paraules,
surt el primer autobús
abans que neixi l’alba.
I jo, que no tinc més remei
que proclamar-me
del costat de la vida.
El poeta roig (F.P.)
11 i 12 de maig de 2019
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada