Torno al bar Pau
de la plaça Sant Vicenç, a Sarrià.
Sempre hi torno amb deler, aquí.
(Em) llegeixo, miro poemes que ja tinc
i versos dispersos que intento endreçar.
Ara, per exemple, escric aquestes línies
i trec “L’arbre de foc” de Bartra.
Rellegeixo el títol del llibre, em miro la portada:
un arbre estenent les seves branques de foc.
Podria recordar quelcom semblant
quan copso les llumetes de Nadal,
aquella bellesa, aquella felicitat fictícia.
Aquella engruna d’infant...
Però recordo poc, ara...
En el dibuix veig més aviat un arbre
amb braços incendiats, i encara més: calcinats.
S’estén, s’eixampla una trista bellesa:
un amor rendit,
una renúncia normalitzada,
una derrota sense pal·liatius,
cendres que el vent regira
com tantes pors quan el mur se’ns tanca.
Fum i sutge, les nostres cases ?, preguntem primer
Obrim finestres: “primer els de casa !”
han començat a dir els que considerem dels nostres.
Mentre, ni rastre dels refugiats.
Els reenviem a l’altra banda del tancat.
Són els arbres de foc calcinats
per “la nostra apassionada hospitalitat”.
Nous i vells arbres de foc.
Nous i vells arbres de foc.
Ara, per exemple, aquí. Al bar Pau
on escric aquestes línies.
Per la finestra miro la plaça.
Només jo, aquí refugiat ?.
Un refugiat “dels nostres”
parapetat entre versos i manies,
mirant arbres de foc ficticis.
A fora, la intempèrie, incendis desbocats
i gent que camina amb els seus fills per vies mortes,
o espera darrera el filferro que han posat...”els nostres”,
o recula com remat espaordit quan lladren els gossos.
Els nostres, els nostres valors calcinats.
La nostra, la derrota més miserable.
La meva ? La meva fugida particular ?
A tot -o res- al bar Pau sota la pau de qui escriu,
endinsat al plàcid refugi de la poesia.
Aquí, els arbres verds miren la plaça.
Allà (i aquí!), els arbres incendiats fruït d’uns piròmans
que probablement son “dels nostres”.
Fidel
El poeta roig
Març i abril 2016
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada