Recordes aquesta cançó ?
La vam ballar tan tendrament aquella nit !
Va ser la gota del desig llenegant,
-talment pluja deixant-se anar...-
perforant el magma propi de l'amistat.
Les sensacions van ser sublims.
La resta, ja saps: el tacte dels teus cabells,
el pis d'en Tomi, i la tornada a l'alba agafats de la mà
en el primer tren dels Ferrocarrils de la Generalitat.
Fins ara i aquí, la suma bé que la saps, un munt de baguls:
dues filles, un pis que deixarem, un viatge pendent...
Torno a la cançó. La gota de deler,
la set que va amarar d'aigua i sang el cor.
Un enamorament lent, plàcid, captivador, brutal...
Desentelo el vidre, albiro les gotes
i el seu brollar intens,
els sentits confluint en una cruïlla de llum,
el fluir de la nostra cançó mentre, ara i aquí,
la pluja d'hivern es deixa anar talment els nostres cossos...
en aquell ball de mitjanit.
Fidel, el poeta roig
Del llibre "Instants de maig i potser..., tu" (2012)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada