Dormir entre barquetes de poesia ???
...
Despertar; ara !!!

dijous, 20 de setembre del 2018

Ens fragmentem



Ens fragmentem



Ens fragmentem a sobre,
a tota velocitat es dispersen les peces
i les forces cada cop menys forces
talment àtoms esgotats lluny del foc.
Un, dos, tres, quatre..., i cent rius
fugint en estampida cap als seus inferns.
Juga el desordre i s’apodera de tots els éssers.
El cel és un caos d’estels, sense adreça
i perdudes les teves sòlides mirades.
Les nines xisclen com trens de guerra
i els peons cauen com fulles derrotades;
i als escacs només maten els més forts.

Ens fragmentem a sobre,
el carnisser esquartera el conill en microxips simbòlics,
i la carn picada esdevé el plat estrella de tots els dies.
Trinxats, la forquilla a sobre pressionant els nostres caps.
Camp de patates, toll de rases,
esllavissada a la platja, esllavissats tants amors...
Vidres petats, escampall de micro foteses
als solars de la basarda.
Campi qui pugui, gloriosa globalització !,
fugint en estampida per vuitantena vegada.
Pànic als mercats, esquitxades caòtiques de sang,
melangia quan plou
i les gotes caient manses a la taula de vidre
que resisteix dels embats del temps.
Com una explosió de metralla,
de dins a fora, de centre a perifèria...;
de l’ordre al caos que s’apodera de tots els éssers.
Ens fragmentem a sobre
i fugim del tauler en aquest joc macabre.
I avança la lava cap a nosaltres,
no va avisar el Vesuvi
i la classe mitjana també roman a la intempèrie
com aquells que no llegeixen.

Algú bombardeja les cases
mentre la pluja inunda la cuina
i per la tele un mort per esfondrament
d’una bastida a l’hotel Ritz de Madrid.

On vivíem: un solar provisional,
una excavadora que es mulla.
Tot és transitori, res no acaba mai
i les carícies se senten per només segons.
I el món ens foragita sense compassió.

I aquí, ara, jo,
només faig que treure la pols als llibres de poesia,
atrinxerat al meu castell de flors.

Fidel Picó
El poeta roig
Setembre de 2018

1 comentari:

  1. Talment el món fet poema. Magnífic. Diuen aquesta gent de física quàntica i similars que tot l'Univers s'expandeix, que tot va separant-se lentament, a la deriva. Com dius tu al poema. Però, mira, queden esperances. Els forats negres comprimeixen l'espai i el temps i ho guarden tot en un lloc que no sabem. Un Cel potser? On no haguem de menjar-nos als nostres germans terraquis per sobreviure? Una agraçada.

    ResponElimina

La (meva...)


El plany, la ràbia... . Més aviat és el crit

d’homes i dones perduts

que, des d’una ciutat podrida de silencis,

hissen l’esguard que el pànic enderroca.

La boira bruta, el contenidor cremat,el plor del carrer en cendres... són els meus mots.

Tal vegada, un refugi a tanta desesperació.

És poca cosa més, la (meva) poesia.

Fidel; 2008


POESIA


LLIBERTAT


JUSTÍCIA


POESIA


!!!!!!


(...)