Dormir entre barquetes de poesia ???
...
Despertar; ara !!!

dilluns, 10 de setembre de 2018

Condensar la nit



I

Et vaig veure
a la platja més fosca
on la mar més negra
al costat del silenci
més superlatiu i salvatge
que decapitava els caps de l’amor.
Tu t’amagaves
i els poetes, emmanillats,
els tallaven les cordes vocals.
La nit tot ho omplia
i una reixa ho envoltava tot.
A dins: els desamors, les derrotes,
“The Wall” de Pink Floyd,
els martells sense falç:
encaputxats de blanc i de nit
avançant cap el teu ventre.

II

Però vas canviar de vorera,
driblar la tirania
i vas condensar la nit
com ningú no sap fer.

Vas tornar-los, tornar-li, tornar-te la paraula.

Vas trucar-me,
i plegats, en el primer autobús,
vam anar a la platja a veure sortir el sol.
El silenci monàstic deixava pas
als fulls quadriculats dels primers versos,
quan les albes assenyalen
que hi ha serioses possibilitats
de fer l’amor amb l’amor
-ai perdó ! amb els poemes,
vull dir amor i sexe, amor i paraula,
amor-amic-amat molt amic…-.

Serioses possibilitats amb tu,
amb altres estels i sols i llums i potser mars.

I vam fer el primer cafè
i, excepcionalment, un croissant
calent, tou i cruixent
com el teu…
                                          darrer vers.


Fidel Picó
El poeta roig
7 a 10 setembre de 2018

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

La (meva...)


El plany, la ràbia... . Més aviat és el crit

d’homes i dones perduts

que, des d’una ciutat podrida de silencis,

hissen l’esguard que el pànic enderroca.

La boira bruta, el contenidor cremat,el plor del carrer en cendres... són els meus mots.

Tal vegada, un refugi a tanta desesperació.

És poca cosa més, la (meva) poesia.

Fidel; 2008


POESIA


LLIBERTAT


JUSTÍCIA


POESIA


!!!!!!


(...)