Vies

Via. Vies. Vies fora, vies dins. Vies per viatjar. Trens per agafar. Vies.

La primera via és diàfana, via fora: “és el millor que podem fer carinyo, ja no puc més, ho hem de deixar.... Vull ser, caminar la meva pròpia vida”.

La segona via també és clara: NO a tot. Cap al centre de l’Imperi camí -potser- de Déu. Els de sempre. Ordre i amén. Jo imposo, tu imposes, ells m’imposen. Entre a reixes i calla.

Però la tercera via, ai la tercera via !...; potser interessant per ordenar certs desordres emocionals, però malauradament els psicòlegs ja no poden fer-hi res. Una via fictícia que s’ha intentat traçar amb esforç i tenacitat durant dècades, una via a la deriva, un miratge: una illa sense res de retorn on érem o, el pitjor, on som. 

Deia ?, ah sí, i... on som ? Està clar: a l’estació on hi ha una multitud de braços aixecats que volen quelcom. La majoria demana agafar el tren de la primera via: la cua és impressionant, i hi trobem de tots els colors i trens possibles. Alguns (la canalla) ja veuen trens d’alta velocitat marxant ara mateix, a tot hora, i s’exciten. A la primera també hi trobem a alguns desobedients que els agraden uns trens que no només marxen lluny sinó que també tenen confort i ho voldrien canviar tot i a millor. Hi tenim també senyors encorbatats i de molt d’ordre que volen privatitzar la via, posar-li un espònsor àrab de dubtosa credibilitat democràtica, etc. Aquests darrers ocupen l’extrem dret de l’andana si bé sempre diuen pujar als vagons centrals. I no ho digueu a ningú, però alguns d’aquests van a Montserrat !. O no, perquè alguns d’aquest darrer bloc sembla que estiguin per l’altra via, la tercera, la via dels enigmes i silencis més preuats.

Sembla que hi hagi poca cua en aquesta 3ª via. Pocs i plurals, si bé tots els plafons centrals i les tanques de publicitat omnipresents arreu l’estació en parlen, sí senyor, amb lletres ben grosses i cridaneres !. Ara per ara però, només dues famílies: uns, el patriarca del qual és un senyor gran i calb que sovint va a Madrid i Montserrat (ara més aviat a Lourdes...), i l’altre un home sol, que ja fa dies va decidir que a Ferraz decidirien per ell (tenia un dret a decidir força peculiar aquell home de cabells blancs).

I així estem. L’estació bull de gent atrafegada amunt i avall, tothom buscant o situant-se en les seves vies. Alguns són al lavabo i no s’assabenten absolutament de res. Alguns divaguen a dreta i esquerra buscant avions o... bicicletes. Alguns es perden pel camí i es gangrenen, simplement passen de trens i aniran on els duguin. I alguns creuen que tot plegat és una absurda cortina de fum o un absurd conflicte i que els trens no tenen ni cor, ni cap ni tan sols CUP o no existeixen directament. Diuen que són un muntatge burgès per despistar-nos de la lluita de classes (ai perdó ! de transports)...Ailàs !, he dit, o...diuen alguns.

Compte, per fi els de la segona via es foten a cridar (res, hooligans mesclats amb respectables homes de negocis, homes de lleis sagrades, sotanes molt negres, militars molt verds i algun obrer que encara creu amb la dictadura del proletariat o de l’estat com un totem perfecte i/o un internacionalisme pur i dur). Criden i desentonen, plens de galls i amb els contactes al watsup dels ‘senyoritus’ de Madrid.

I així estem. Tots a l’estació aguaitant les vies. Crits i silencis creuats. Mirades de seducció, algunes. Mirades amenaçadores , moltes, dels qui només no no i no, i també dels sí i no, no però sí, una mica no i un sí esquifit
Nervis i tensió. Els apressats i els que no en tenen gens. Demòcrates i no demòcrates. Ficticis, virtuals i reals, veritables, possibles/ impossibles.

Nosaltres i ells. Ells i nosaltres. Ells i la negació del nosaltres. Dialèctica desigual de vies; vies estretes i gegants, vies que marxen lluny, vies que retornen o no saben on, vies mortes i vives. Vies.
Tots, tard o d’hora, tot@s tenim una via per escollir. Per decidir. Per decidir ?; repeteixo: ells i la negació del nosaltres. I guixeta per adquirir els bitllets, finestres 1 i 3 tancades, només la segona roman oberta. Manifestació per demanar el dret a escollir de via (70% de la gent com a mínim). Malgrat tot, l’estació bull de gent, molta esperançada, alguna despistada, d’altres a l’atac o a la defensa numantina.
Conflicte manifest. La batalla ha començat. Les andanes es miren les unes a les altres; la gent també.

I de cop i volta sona un primer xiulet. Algú desplega una estelada gegantina, com una via gran gran gran i molts aplaudeixen amb entusiasme. Ve de la via morta de molts anys i panys. El tren de la primera via entra a l’estació amb un somriure poètic.
Sona la música; comença la festa dels condemnats. Canta el poeta i molts, el nosaltres encès, ens agafem les mans per decidir, per decidir-nos.
Ara va de debò. Això és seriós.
Un tren a la primera via. 
Un viatge. Perquè a Ítaca s'hi va en tren.
Per decidir i ser. Ser un nosaltres. 
Per decidir-nos a viatjar.

( Continuarà... )

Fidel; 10 i 11 de febrer de 2014