Perpetues

I

Perpetues tots els mecanismes.

Perpetues el teu circ,

el mercadeig de vides alienes

com el tret de l'escopeta

que crepita quan la pren un nen.

Continua la cançó de sempre

que, puntual a la cita, apunta

i dispara un melodia empallegosa,

com el dolç que engolim

o com un desig de pau abstracte.

"Però, tu on vius ?", em tornes a descarregar:

"el negoci és el negoci", "el món és així",

integrar-se o morir, "no hi ha alternativa",

"és el que hi ha", "tan vals tan ets",

trenta euros l'hora de fel.lació i a córrer

que el client fuig a la competència...

Ah carallots!..., si la poesia ja no parla d'això..., no ?

II

L'altre dia somniava llegint un conte

que ja no et quedava munició.

Que les bales, el mal, eren un capítol tancat de la història,

car tot s'havia abocat i al rebost hi penjava un rètol

amb allò d' "exhaurides les existències".

Va ser el dia en que les campanes del poble van emmudir,

el diner fou abolit i el banquer empresonat

mentre l'amor havia quedat alliberat

de les seves circumstàncies.

Tot era un joc net i polit

com les aigües de la cala verge perduda als mapes.

Al futbol existia la justícia poètica,

els teus ulls em tornaven a mirar brillants, com estels,

i els infants es repartien la xocolata

i es redistribuien les il.lusions

com un comerç de valors, justos d'ús i mesura.

És d'això del que parla la poesia ?

III

Però el conte es va acabar

i la meva filla se'n va anar a dormir.

De nit vetllava l'alternativa, l'acaronava tendrament

mentre es consumia després d'haver passat

per les plantes d'oncologia de tres hospitals:

se n'anava en silenci. Tocaven les dotze.

Ja era un altre dia; com tots i cadascun dels dies,

les campanes del despertador,

a canalla jugant a matar,

el caixer automàtic del banc en estat pur,

i l'amor en silenci fent cua al centre d'atenció primària més proper.

Es perpetuen els mecanismes: ells a escola,

tu a la feina, jo a cagar les onze mandonguilles de rigor,

tots pol.lulant per Internet a la recerca

d'una justícia poètica efímera, invisible, caducada...:

exhaurides les existències.

Ah carallots...! si la poesia no parla d'això..., no ?

IV

No em feu massa cas.

Avui és un dia trist:

l'alternativa ens ha deixat

(descansi en pau abstracte),

i he d'anar a l'enterrament.

Un dol per perpetuar el nostre propi circ,

per suposat, comercial fins la mèdula espinal.

Com la poesia que no parla d'això...

Fidel; Abril de 2012