Back to blak

Escolto Back to Black de l’Amy Winehouse:

em torno més poeta.

Una melangia meravellosa assalta els meus cels

i les pèrdues esclaten

i salivo grogues i alegres penes

i els petards es queden en mode silenci

i el llac és on sempre,

i és quan escolto que hi veig clar, molt clar.

Els anys 60, els 70, els 90, el 2011...

Morrison, Joplin, Hendrix, Cobain...

Jim, Janis, Jimmy...les tres ‘jotes’ i una ‘k’.

Recordo els del club dels 27 anys,

la desmesura i la mesura, guitarres dures

i veus trencades i balls compassats per drogues,

contracultura, joia, els límits i el neguit de la genialitat.

Penso en les meves angoixes (poca cosa),

i encara em torno més poeta;

i els Cd’s es ratllen,

la canalla no és deixé món,

i la veu de l’Amy no pot canviar el món

però sona com un poema jove

que reivindica els desitjos més alts

que no sabem satisfer

si no és amb més i més poemes.

Miro la cara de distància de les meves filles.

No cal anar tan lluny, penso; els 60 s’arruguen.

Ens queden les músiques, els versos

i un llac ple de fulles verdes que les nenes miren.

Faig la foto. Al fons del llac: Amy Winehouse;

davant meu: elles, el sí a la vida,

més poemes i el segle XXI.

Fidel Picó (el poeta roig)
Juny de 2017

https://youtu.be/4IOXgamaOLI