Xisclen les multituds a les xarxes socials,
escamots d'homínids van a la caça del bolet,
-per no coment els que van a caçar dones, negres, LGTBIs...- .
Cremen les paraules o incendien el català;
els monarques et pispen la cartera i són intocables
i als pous hi continua havent molta foscor.
Calla Beethoven, a tothora sonen les sirenes,
la criatura dels veïns plora amb fermesa,
els lladres del temps roben el...temps,
les campanes ploren i es rovellen
i els perdedors perden i normalment són pobres.
Xisclen les multituds arreu,
el vaixell varat rondina de solitud
a la platja de tants octubres.
Torrenteres de tuits i grups de whatsapp
empenyen cap a mar i arrosseguen
els poetes a les fosses del caos
on no hi ha ni barques deixades pels nàufrags;
hi ha massa llum en nom de Déu, del mercat
o del Tribunal Supremo.
Qui salvarà el poeta ?
Quina música podrem tornar a ballar aquesta nit ?
Quin volcà estossega llavors d'or ?
Quina paret mestra em protegeix de tot ?
Quina velocitat calmarà el meu desig ?
Quin silenci ens deixes per poder salvar-nos ?
Jo torno als versos llargs com trens nocturns
i tu tornes amb les multituds i els escamots de la pressa
al quadrilàter on els cops de puny
ressonen fins estressar meu llarg tren.
Tot tremola; tot xiscla; tot se m'allunya
excepte la solitud.
El Poeta Roig (Fidel Picó)
Octubre 2021
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada