Dormir entre barquetes de poesia ???
...
Despertar; ara !!!

divendres, 28 de maig de 2021

Voldria..., vull



Desallotjar la mort, 
reforçar el front del sí.
La meva cap em demana síntesi 
i els meus poemes, també.

El món és una paraula reduïda a la K, 
que s’amplia a M de mur.
I l’alta velocitat és tan alta 
que ens sobrepassen els trens sense veure’ls.
Trens que abans eren somni, 
somni de fills de classe treballadora
amb passos a nivell pels camarades.

Jo només voldria desallotjar la mort.
La mort i la mandra, l’angoixa; 
la nit eterna del Capital
o el forat fosc farcit de llumetes de Nadal,
que anomenem “El Sistema”.

Jo només voldria desallotjar la mort 
les alarmes, les presons, les immobiliàries;
l’exèrcit, l’arquebisbat i els directius de Caixabank

reduir-los a una simple lletra K
i ni una sola paraula més,
perquè en fan una
i aixequen un Imperi
i compren gallinetes, un núvol, una central nuclear,
o quatre cereals, tan és ara.
Sempre el pobre món fatigat 
que s’enfonsa i fa mal,
i jo voldria un poema roig i una mà.

Jo voldria desallotjar la mort i més;
jo voldria, jo voldria, jo voldria...

Jo voldria baixar una mica massa, 
arribar al clavegueram
als pous de la clandestinitat;
a les coses on les coses més senzilles i concretes.
Jo voldria ser l’Estellés, el Vicentet del barri,
i una mica Baudelaire algun hivern alguna tardor.

Jo voldria dir més que la lletra K 
i que la M, fer més que quilòmetres.
Voldria síntesi, però no perquè avui 
m’ho hagi dit la meva cap,
sinó perquè vull voler molt, sense condicionals.
I també vull reforçar el front del SÍ
sense condicions.

Vull, ara i aquí, el teu cos
(ja ho he dit, carai !).
Mirar-te i agafar-te de la mà.
Vull una flor no santa amb els pètals contents, 
vull els teus petons, clar que sí,
perquè reforcen el SÍ,
i vull un tren de matinada
que brami commovent la nit
amb els camarades dins el vagó,
i que, aquest no, no sigui desallotjat
per la pressa ni el diner.

Vull que ella vingui de l’escola 
i toqui la flauta travessera,
i l’entrepà d’alvocat amb brie,
una finestra al mar
en una primavera no cruel.
Vull els cims nevats quan surt el sol 
i tot l’amor dels versos d’en Papasseit,
una illa que es diu Menorca,
Antònia Font i les Dire Straits,
una carícia una tardor per escriure’t,
un vers un tren
un nou socialisme no inventat.
Vull desallotjar la mort 
i, pegats, fugir enllaçant les mans
i pujar al tren en marxa 
i riure i fer-te un petó,
un final que arribi amb lletres
i el teu nom.
Abans voldria, ara ja vull.



El poeta roig (Fidel Picó)
Maig 2021


 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

La (meva...)


El plany, la ràbia... . Més aviat és el crit

d’homes i dones perduts

que, des d’una ciutat podrida de silencis,

hissen l’esguard que el pànic enderroca.

La boira bruta, el contenidor cremat,el plor del carrer en cendres... són els meus mots.

Tal vegada, un refugi a tanta desesperació.

És poca cosa més, la (meva) poesia.

Fidel; 2008


POESIA


LLIBERTAT


JUSTÍCIA


POESIA


!!!!!!


(...)