Un
vol enmig del vidre de l’aigua.
Una
fugida en tren nocturn
llarg
com un petó humit.
Una
brisa de tendresa
i
la vostra mà fregant la meva,
filant
el somni dins el meu.
Com
flor famolenca
trufada
de poemes vermells,
la
set de vosaltres, tot curull d’afany,
jo,
trepant directe als vostres ulls,
la
llum, el so, la paraula,
el
blau, la mar del goig.
El
gorg, l’esquerda, la vena del viatge,
l’essencial
per reviure al refugi
com
es retroben les nostres mans
en
aquesta estora cristal·lina
filant
el meu somni dins el vostre.
I
això, un vol, és prou i tot i més.
Abril
2020; refet desembre 2022
Refugi,
amagatall,
secret,
perla...
Desig.
Aquí,
tal vegada aquí
comença,
s’endinsa, camina...
l’ànima
més profunda de l’ésser...
Aquí,
sí, és aquí on
Cremo de poesia;
M’empastifo
de VIDA.
Poeta
roig (F.P.)
Novembre
2022
Quan
Déu va refer el món
guixant
el darrer dels pecats,
tatxant
els darrers versos,
tu
i jo estàvem d’allò més distrets.
Jugàvem
a pedretes
i
ens llençàvem miradetes
de
lluna gran, molt gran.
Ens
brillaven els ulls
com
sol al migdia,
i
jo un dia vaig petonejar el teu peu
i
rebolcar-me amb tota tu
per
la platja un novembre humit.
Déu
seguia ocupadíssim.
Tu
i jo, que prèviament
ens
havíem passat notetes,
ho
estàvem encara més que ell.
Ell
–Déu- seguia dalt de tot,
nosaltres
seguíem entre diminutius
jugant
a notetes, pedretes, miradetes
i
a la platja escrivíem poemes
i
el primer, el segon i el darrer
dels
pecats vitals.
I
vam començar a mirar la mar.
Poeta
roig (Fidel Picó)
Abril
2020; refet novembre 2022
Perquè
de vegades la poesia és un ‘divertimento’ (reflexions, ironies...) quotidià més
enllà de la pulcritud o la puresa tècnica. O almenys jo m’ho aplico o, tal
vegada, jugo amb “l’anti-poesia”, però això és un altre debat; i avui la cosa
va diferent
Un dia ets del 15M,
et passes als Comuns
i acabes al PSOE
aplicant el 155
i votant el pijo del
Collboni.
Un dia estàs per la
desobediència,
Tens les samarretes més
‘revolution’
fins i tot vas a
Urquinaona;
i va i et cremes
i acabes a JuntsxCat
escoltant poemes de la
Laura Borràs
i justificant
“l’entranyable” del Dalmases.
Un dia. Un dia vas a
buscar
les urnes a la
Catalunya Nord,
i un altre dia et
despertes
votant ‘Cigronet’, o
sigui pactant
les engrunes amb el
Sánchez,
pactant amb la Colau
perquè a canvi et
votaran
uns pressupostos a
Madrid.
Però en els tres casos som
feliços:
anem una vegada a l’any
al teatre,
al Delta a fer una
paella amb la furgo,
anem al Cadí a buscar
bolets,
ens agraden les
vacances a llocs exòtics
i acostumes a follar
cada dos o tres setmanes.
I fem unes birres amb
els amics els divendres,
i tens colesterol, una
tendinitis a l’espatlla
i el Barça torna a
perdre la Champions
i treballes molt,
massa, o no...molt, o regular o poc.
Però segueixes un dia i
un altre
i ets raonablement
feliç o vas tirant
i jugues a pàdel o
corres o fas bici
i les filles són
precioses i van endavant.
Un dia, per fi,
acceptes la derrota,
o almenys una victòria
pírrica i efímera.
I recordes el primer
petó,
el primer poema,
i aquella matinada de
l’1 d’octubre,
i aquells “putos” anys
90
en que érem eternament
joves i rebels i indepes,
(indepes quan no ho era
ni el Tato),
i érem radicals, esbojarrats
i anàvem a Euskadi,
Chiapas i Belfast,
i cantàvem “el qui no
balli és policia nacional...”.
I ara no plou,
i un dia ets per fi,
un socialdemòcrata
quasi convençut,
una engruna d’ordre
més;
algú normalet que no
arriba a totes les pilotes
(ni a les del 15M, ni a
les de l’1O)
però vas tirant
i t’afanyes a recollir
la roba estesa.
Poeta roig (Fidel Picó)
Novembre 2022
Dedicada
a la colla dels 90: Jordi, Mendi, Àlex, Martí, Pep, Francesc, Irene
M’allunyava de molts,
baixava pel riu,
fugia fins al Delta.
I allà baix,
una pols, fang amable,
un sud content,
solitud entollada,
flamencs drets amb la
pancarta del poeta.
I un vers que llença un
bes
que arriba a la badia
on jo, sol, miro
una aigua que deu
amagar
un gra d’arròs
que amaga una part de
mi.
Fugia fins al Delta,
i encara i sempre hi
fujo.
Poeta roig (Fidel Picó)
Novembre 2022
Malgrat tant, salt al
buit,
tanta corda fràgil,
tanta intempèrie,
tanta intimitat
segrestada,
tanta escorxada,
tanta rapidesa;
tanta destral aixecada
i cap avall.
Però hi ha aquella cosa
que en diem amor:
el cim d’un desig
conquerit.
Algú que deixa la
destral
i espera que tu...
vinguis.
I tu hi vas,
i la destral roman a
fora, desada,
i arriba la lluna,
i tot s’encén,
i és un altre salt
i els cossos són un,
i tanta llibertat,
tanta flama,
tot el desig del món.
Poeta roig (Fidel Picó)
Novembre 2022
“...y éstos sean los últimos versos que yo le escribo”.
(Pablo Neruda, darrers versos de ‘Veinte poemas de amor”
“...Les filtracions de la solitud havien cristal·litzat amargament en son destí”
(Víctor Català, darrera frase de“Solitud”)
“...i tot el blat es torna pa de vida”.
(Joan Vinyoli, darrer vers de “Passeig d’aniversari”)
“...espero la flauta dolçament imbècil de l’amor”
(Maria Cabrera, darrer vers a “Ciutat cansada”)
“...Encara duia trenes / i encara deia “sí senyor” i “bones tardes” ”
(M.Martí i Pol, darrers versos del poema “L’Elionor” a “La Fàbrica”)
Cinc finals de llibre o darrers versos
de poemaris enlairats als cims més alts
de la literatura de tots els temps.
Victor Català. Martí i pol,
Maria Cabrera, Vinyoli, Neruda,
Cinc lletragrans, cinc cims nevats:
Solitud, La Fàbrica,
La ciutat cansada, Passeig d’aniversari,
Vint poemes d’amor
Les filtracions de la solitud havien cristal·litzat
amargament en son destí.
Encara duia trenes
i encara deia “sí senyor” i “bones tardes”.
Esperava la flauta dolçament imbècil de l’amor,
i tot el blat es tornà pa de vida.
I aquests foren els darrers versos que jo li vaig escriure.
A la fàbrica d’una ciutat cansada,
encara deia “sí senyor” . I duia trenes,
i esperava la flauta dolçament imbècil de l’amor.
I van passar molts versos i moltes solituds,
i la filla i la néta de l’Elionor
volien tot el blat per tornar-se pa de més de vida
i menys de “sí senyor”.
Finalment, i després de vint poemes d’amor,
aquests van ser els darrers versos que li vaig escriure.
Foto:
Finestra de Can Moles; Sant Pere de Torelló; 25 de setembre de 2022
“...Rega la vida amb la
nova savia l’home nou...”
Corbelles, Cançó de ZOO
Sagna el cel
i a sota el poble
gemega solitud.
La tardor empeny,
el poeta parla:
cels vermells
esmolen metàfores.
I sols el poble salva
al poble
quan del reg de sang
en fa passió, trinxera;
reg de joia, reg al
rec,
reg de vida.
Enrogeix el cel
i a sota el poble,
tenim memòria
i finestra per un nou
cel,
i sols el poble,
sols el poble salva al
poble,
rega la vida, rec
vermell !
Poeta roig (Fidel Picó)
Octubre 2022
“Ja no soc més que un
arbre
que s’allunya del bosc...”
Hi soc octubre hi soc.
I em crida
el profund tresor
del frondós silenci
de tantes tardors.
I hi soc,
i torno a cantar(-me),
i la dansa de la fulla
i el silenci de l’arbre
i l’amagatall del fong,
i jo, enmig de tant poema,
soc talment un arbre
que s’apropa al bosc
per tants camins
de tanta tardor.
Per tanta traça de
silencis
i el bec d’una flauta
travessera
que em travessa
vers les profunditats
de tanta vida,
de tants colors,
de tants versos...
Hi soc.
Poeta roig (Fidel Picó)
Octubre 2022
Una poeta diu
que és trist un ‘sí’ i
un ‘no’.
I...tal vegada, però
més feixuc
és no dir, no poder
dir,
ni un ‘sí’ ni un ‘no’.
No poder dir ni piu, ni
poc, ni puc.
Perquè, si no puc dir
‘sí’
i tampoc puc dir ‘no’,
tampoc podré dir a
mitges,
ni un ‘potser’, nu un
‘sovint’, ni ‘gens’.
I ni ganes de no poder
dir.
I així la paraula
té la diran ells.
I això sí que és trist.
Així, i contradient la
poetessa,
jo no vull un dia
trist,
jo vull una urna
per dir ‘sí’ o dir
‘no’.
Per dir sí a la vida i
a la llibertat
i dir no a un Estat
maldestre
que ens tapia i cus la
boca.
Jo vull la vida,
jo vull un U d’octubre
i SEMPRE en voldré un
altre.
Poeta roig (Fidel Picó)
29-30 setembre 2022
1 d’Octubre 2017; ni
oblit ni perdó.
Malgrat tant ara,
malgrat tot, memòria i esperança.
I
La ciutat estava irada
i molts sospiràvem entre pors.
El senyor discutir es discutia amb la
discussió.
Imperaven somnis destituïts,
un riu de plata que no era res més
que paper d’alumini reciclat, arrugat,
sec,
farcit -a tort i a dret- de tones de
grava premsada i d’altres sorolls.
Els nens li deien “hola” al foc i a les estrelles invisibles.
Les preadolescents ja volien fer soles
el passeig.
Els grans ens parlaven de tenir sentit
comú,
una expressió que sembla que digui molt
però que no diu absolutament res.
Els vells miraven els seus néts i les
càmeres,
i Gran Germà ho havia de mirar tot
però només aguaitava la noia que li
interessava
-el molt cabró!-.
II
La ciutat estava irada,
mirava l’altre amb recel,
i l’altre ens deia que hi hauria un gran
atemptat
i que moriria molta gent; i la policia
ens ho feia saber.
La ciutat amagava els seus poemes als
patis interiors.
Ciutat silenci, ciutats de clàxons en
escreix,
caus de gom a gom encastats entre
carrers que bullen
com grans d’arròs escaldats, atrafegats...
Pul·lulaven, això si, els mòbils a les
cruïlles
com aparadors de vidre il·luminats.
Tots capcots, endinsats als aparells,
inundats, capficats...,
passant pantalles com famolencs
lleopards,
creuant semàfors en àmbar.
I un grup que en un dia s’envia fins a
180 ‘whatsApp’.
I jo que n’era partícip.
I jo, un d’ells entre tanta multitud i de
genolls, i tan sol.
III
La ciutat estava irada
i molts sospiràvem entre pors.
I calia eliminar els indesitjables, van
pensar,
els que volen insertar-se però són massa
cars,
els no ‘sufragables’, els pesos ploma
del sistema.
Calia eliminar els ‘spams’ de les pantalles,
les tones d’aigües residuals que surten
dels wàters.
Perquè la ciutat irada està cagada i
caga molt,
i canalitza molt la dissidència, i té
molts trams,
traus soterrats on els poetes mai no gosen
escriure,
on rates i tot viu foraden la nostra
altivesa,
les nostres malmeses soles de les
sabates.
I també mirem el cel,
no sigui que un ‘kamikaze’ ens trinxi,
o ens caigui un test al cap o ens cagui
el colom de torn
que a la vegada també tremola sobre un
cable penjat.
IV
La ciutat estava, està irada
i molts sospirem cagats de por.
La ciutat, l’amagatall imperfecte,
el carrar travessat pel bus,
amalgama de cossos i ànimes
respirant oxigen ferit i el que en diuen
vida.
Ascensors pujant i baixant.
Mirades fugaces a les cruïlles del desig
pendent
també pujant i baixant
de muntanya a mar, de mar a muntanya.
Vasos sanguinis incomunicats,
senyal de prohibit, vorera feta runa
per l’espetec i els xiscles d’una metralladora
o pel pas d’una ambulància;
la fera del 2x1 als passadissos dels
supermercats,
el plor d’un nen amb un altre somni
destituït..
V
La ciutat irada sospirant,
supurant íntimament les severs pors,
les venes soterrades dels nostres
batecs.
Quan em penses, em mires, em desitges
i jo..., que no copso, endevino, sento,
penso...
absolutament res, com el sentit comú que
diuen.
Només amago les meves pors pels
passadissos
on les línies de metro es creuen;
on la probabilitat de trobar-te
és tan baixa com el termòmetre dels meus
llençols.
Tot plegat calcat als xiscles d’una ciutat irada
que sospira les nostres, la meva més
absoluta solitud.
I així, sense tu, encès i empès pel
llançaflames
de la ira, trepitjo aquesta, aquella
ciutat
encrespada com un mar sense treva. Ciutat
irada
sense els teus estels. Oh benvinguda...
solitud !
Ciutat irada, ciutat que sospira,
ciutat que, de tan atapeïda,
supura basardes en escreix.
Ciutat que mira l’altre amb recel.
Ciutat de les distàncies,
ciutat que foragita els somnis
dels que venen i se’n van.
Ciutat que corre massa
quan passo els semàfors en àmbar.
Ciutat de les absències i les solituds,
com la lluna oculta per mostres de
ciment.
ciutat de les clavegueres sobreeixides.
I sol jo, com el poeta que cerca una pau
difusa,
que avui s’encrespa quan
he tornat a perdre un bus
on qui sap si potser hi anaves..., tu.
El Poeta roig (Fidel Picó)
Abril 2015
