Poesia
compromesa
Hi pot haver un
immens silenci quan algun conegut et pregunta si amb els temps de misèria que
corren el que escriu es pot aventurar a fer poesia. Però el silenci pot ser un
instant per respirar a fons i respondre. Tal vegada podria ser una frivolitat,
o una temeritat, una fugida o un esclat de ràbia... Podria ser una mica de tot
o alguna cosa. I també podria ser la resposta a una...NECESSITAT. Una
necessitat creativa, una necessitat social indefugible, emergent, permanent.
Cert. Avui dia -més
que mai- calen respostes ‘positives’, constructives i creatives a l’actual
estat de misèria política, econòmica, social i fins i tot cultural, i a
l’atzucac, pou majúscul al qual sembla que ens aboquen/em. ‘Cadascú i com pot,
a la seva trinxera’. I més quan l’esdevenidor de les coses se’ns presenten com
a inevitables. Davant els determinismes imposats des de dalt, cal crear xarxa,
xarxes engrescadores i proactives des de baix. Espais de dubte, d’incomoditat’,
de llibertat, políticament poc correctes (o massa correctes ?...).I crec, que
la cultura “amateur” o fora dels circuïts (o corcircuïts?) més comercials pot
ser una bona eina ‘de combat’, o si més no un instrument per remoure o traginar consciències.
Despertar primer per
aixecar-nos, en definitiva. I la poesia pot ser un estimable i bell instrument
per forjar emocions és clar, però també per socialitzar cors i cervells de les
coses que passen per la vida. Treure el cap de força misèries quotidianes i
endinsar-se en els nostres ordres i desordres més profunds (també els més
mundans, del dia a dia). Poesia per conèixer i coneix-se’ns millor, mots justos
per fer-nos sentir, per buscar d’altres paisatges, per mirar d’exercir somnis –o
difondre’ls- amb la major plenitud possible.
La poesia de segur
que no canviarà aquest món. Seria massa pretensiós o altiu. Però si que pot fer
reflexionar, enraonar, agitar el veí i estimular paratges diferents. Perquè si
hi ha col·lectius que amb dosis gens menyspreables de coratge han sortit de
l’armari o dels seus hermetismes o bombolletes de cristall, per què els poetes
no ho podem fer ?.
De fet però, que
cadascú faci el que li doni la real gana. Ja es diu i és del cert que no hi ha
poesia, hi ha poesies i molts poetes diferents (bons i menys bons això tan fa
ara). La (meva) poesia però té aquesta pretensió: sacsejar-me per sacsejar a
l’altre. Interrogar i abraçar. No disparo trets !, disparo paraules, paraules
en roig. En roig?, us podeu preguntar...: sí, ho faré més o menys bé, però
seran mots carregats de passió, amb sang a les venes, procurant acostar-me als
vostres llavis i perquè no dir-ho, enarborant les quatre barres, un estel i
moltes banderes roges al vent.
A això se li diu, se
li deia –amb certa ambigüitat, ‘poesia social’. Perquè entre la frivolització,
banalitat, superficialitat..., i el tancar-se un mateix camí de
l’autocomplaença narcisista, la perfecció cultural i/o nihilista d’aquests
temps...hi ha tot un viatge meravellós, temerari a voltes..., que comença per
un mateix però que de seguida cerca la companyia, la complicitat d’una gent i
d’uns valors que defenso i defensaré sempre peti qui peti: la llibertat i la
justícia social. La de mi mateix, la del meu poble, la dels ciutadans d’arreu. Jo
li dic poesia compromesa (millor que ‘social’ que ho engloba tot i diu poc).
Una poesia que cerqui l’equilibri, sempre difícil, entre la qualitat estètica o
literària i la implicació amb el vianant, l’anònim, els qui pateixen; i que
defugi tan el distanciament absolut amb els contextos socials com allò més
pamfletari. Poesia compromesa al servei dels qui no tenen el comandament,
poesia pels qui creuen en d’altres móns possibles i inclús... impossibles. Ja
ho diu el poeta Manel Garcia Grau:
“No
al perill de no ser commogut per res:
l’esguard còmplice crida a la revolta.”
l’esguard còmplice crida a la revolta.”
Ja deia el gran
Gabriel Celaya: la poesia com a arma de futur, fins a tacar-se. La crua
realitat i l’esperança, el desencís i la il·lusió; la indignació i la creació. Metàfora
i utopia coma vincles i camins irrenunciables.
Exemples de poesies
i autors compromesos amb la realitat:
La (meva) poesia cau
a plom i llença els seus dards. De fet, us dic que aproximadament un 40% de la
meva “producció” poètica té un alt component de denúncia, crítica social o
d’esperança col·lectiva. Les altres parts formen la resta, són el conglomerat
de l’amor/desamor/amistat, existencialisme o el ‘divertimento rimat’ dels quals
un dia us parlaré.
Només un intent de
tot el que he intentat reflectir en aquestes línies. Aquí en teniu un exemple
ben recent :
Plou plom
Comencen per fortificar amb
fil ferrada
la unitat del tot poderós
i acaba plovent plom al
perímetre esquerre
on habiten les alegries.
Quan la teulada s’esfondra,
i quan el gos plora,
i quan la veu grinyola,
i quan uns policies venen a
casa
per desnonar-te i fotre’t al
carrer...
Llavors..., no és que hagis
begut oli,
és que t’han expulsat
d’aquesta vida.
I prou lleis que ho saben i
no cauen.
Avui només cau... la pluja.
Fidel;
octubre 2012
Fidel; novembre de
2012.
La recerca de la bellesa, ja sigui mitjançant la poesia o qualsevol forma de l'art es justifica sola, no cal fer gaires discursos. No cal donar explicacions. És perfectament lícit fer poesia i donar sotida a qualsevol forma d'expressió de la sensibilitat humana.
ResponEliminaSalut
Francesc Cornadó
havia una falta a la xarxa de paraules en roig, de prosa i poesia de trinxera, combativa .... felicitats des de primera línia de foc
ResponElimina