Dormir entre barquetes de poesia ???
...
Despertar; ara !!!

dimarts, 13 de novembre del 2012

Un mail sobre la vaga general: qüestió de dignitat



 Els E-Mails són una eina de difusió directe, espontània, extraordinària. A vegades poden crear mals entesos, però són potents i expressen un estat d’ànim en el context d’un intercanvi d’idees entre i amb amics, companys... Aquí en teniu un exemple enviat a la gent de la colla de l’Escola Heura (ex EGB), amb els quals mantinc un munt de fructífers debats sociopolítics. Debats interessants i apassionats sobre les problemàtiques i els fenòmens socials d’avui amb la crisi i la qüestió nacional com a fons.
Us passo literal, la meva intervenció d’ahir



L‘equilibri està no ja en votar, si no en defensar uns ideals per dignitat sense desequilibrar-se massa.
Però és la dignitat de cadascun de nosaltres. I tothom pot fer el que vulgui. Aquests dies estem veient com tothom es posiciona, tot un seguit de manifestos, per mi molts difícils de digerir i amb premisses falses, i unes declaracions que només fan que abocar merda i por. Però entenc que la gent vegi merda i por amb idees que jo puc defensar, per exemple. I per moltes bandes. Aquest fet de tolerància (que jo molts cops no arribo a tenir), és molt dur perquè un veu que només el que ell pensa és defensable, però es tracta de menysprear menys, de posar-se en la pell de l’altri, de veure que la gent és diferent a tu i té unes altres idees, interessos... I no és el mateix veure les coses quan ets un treballador d’una empresa pública en fallida, que ser un emprenedor o empresari que intenta tirar endavant o que també les passa “canutes”. I no és el mateix viure a Vic que a Barcelona, o dur els nens en determinades escoles o altres, o...
L’Oriol deia una cosa interessant: mentre debatem la qüestió nacional, després de les eleccions continuarà el dia a dia: la feina (o la ‘no-feina’), la precarietat, l’espoli fiscal, infraestructures per fer, economia submergida, desnonaments, problemes emocionals o físics dels nostres fills, llargues cues al CAP.... . I jo dic més. Mentre ara mateix debatem i els polítics estan en plena campanya, per alguna gent el dia a dia mata, demà passat hi ha convocada una vaga per uns sindicats que no ens representen i a la qual jo me la plantejo com un fet més de dignitat personal, malgrat que ja us podeu imaginar que fer vaga amb un ERO  a les espatlles no és gens fàcil. Jo la faré. Però no perquè em convoquin uns sindicats caducs, ni tan sols l’ANC, ho faré perquè crec que he de dir prou a l’actual estat de les coses.
Després i en general, hi ha el que cadascú significa (per la seva experiència vital, per les seves creences, etc.), el que prioritza. I tot és legítim. Per mi el tema dels desnonaments per exemple és de gran significat i d’importància majúscula: a part de ser un drama humà d’una crueltat bestial, hi ha abocat moltes de les coses que ens han dut fins aquí: les polítiques d’austeritat, el rescat públic als bancs...La socialització de les pèrdues als que pitjor ho estan passant, la ineficàcia dels nostres governants, la gestió deficient de la banca i l’estat de col·lapse del sistema financer; l’imperi del diner com a ‘única font de felicitat i benestar’, el fracàs d’unes polítiques i el pitjor: la manca d’alternatives per fer-hi front. Només en i per això, jo ja trobo justificat per vaga. Entenc que no servirà de res i més si la vaga com es preveu, és desigual, però ...: què em queda ? Asseure’m al sofà i mirar els TN ?; fer un poema i quedar-me satisfet ? emborratxar-me fins la tràquea ? Plorar a la feina o a les espatlles d’un amic o família ? Rondinar per tot seguint com si res ?.

Vull un país lliure. Lliure de les espanyes, però també      lliure d’altres tiranies.


Fidel; 12 de novembre de 2012

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

La (meva...)


El plany, la ràbia... . Més aviat és el crit

d’homes i dones perduts

que, des d’una ciutat podrida de silencis,

hissen l’esguard que el pànic enderroca.

La boira bruta, el contenidor cremat,el plor del carrer en cendres... són els meus mots.

Tal vegada, un refugi a tanta desesperació.

És poca cosa més, la (meva) poesia.

Fidel; 2008


POESIA


LLIBERTAT


JUSTÍCIA


POESIA


!!!!!!


(...)