Els E-Mails són
una eina de difusió directe, espontània, extraordinària. A vegades poden crear
mals entesos, però són potents i expressen un estat d’ànim en el context d’un
intercanvi d’idees entre i amb amics, companys... Aquí en teniu un exemple
enviat a la gent de la colla de l’Escola Heura (ex EGB), amb els quals mantinc
un munt de fructífers debats sociopolítics. Debats interessants i apassionats
sobre les problemàtiques i els fenòmens socials d’avui amb la crisi i la
qüestió nacional com a fons.
Us passo
literal, la meva intervenció d’ahir
L‘equilibri està no ja en votar, si no en defensar uns
ideals per dignitat sense desequilibrar-se massa.
Però és la dignitat de cadascun de nosaltres. I tothom
pot fer el que vulgui. Aquests dies estem veient com tothom es posiciona, tot
un seguit de manifestos, per mi molts difícils de digerir i amb premisses
falses, i unes declaracions que només fan que abocar merda i por. Però entenc
que la gent vegi merda i por amb idees que jo puc defensar, per exemple. I per
moltes bandes. Aquest fet de tolerància (que jo molts cops no arribo a tenir),
és molt dur perquè un veu que només el que ell pensa és defensable, però es
tracta de menysprear menys, de posar-se en la pell de l’altri, de veure que la
gent és diferent a tu i té unes altres idees, interessos... I no és el mateix
veure les coses quan ets un treballador d’una empresa pública en fallida, que
ser un emprenedor o empresari que intenta tirar endavant o que també les passa “canutes”.
I no és el mateix viure a Vic que a Barcelona, o dur els nens en determinades
escoles o altres, o...
L’Oriol deia una cosa interessant: mentre debatem la
qüestió nacional, després de les eleccions continuarà el dia a dia: la feina (o
la ‘no-feina’), la precarietat, l’espoli fiscal, infraestructures per fer,
economia submergida, desnonaments, problemes emocionals o físics dels nostres
fills, llargues cues al CAP.... . I jo dic més. Mentre ara mateix debatem i els
polítics estan en plena campanya, per alguna gent el dia a dia mata, demà
passat hi ha convocada una vaga per uns sindicats que no ens representen i a la
qual jo me la plantejo com un fet més de dignitat personal, malgrat que ja us
podeu imaginar que fer vaga amb un ERO a les espatlles no és gens fàcil.
Jo la faré. Però no perquè em convoquin uns sindicats caducs, ni tan sols
l’ANC, ho faré perquè crec que he de dir prou a l’actual estat de les coses.
Després i en general, hi ha el que cadascú significa
(per la seva experiència vital, per les seves creences, etc.), el que
prioritza. I tot és legítim. Per mi el tema dels desnonaments per exemple és de
gran significat i d’importància majúscula: a part de ser un drama humà d’una
crueltat bestial, hi ha abocat moltes de les coses que ens han dut fins aquí:
les polítiques d’austeritat, el rescat públic als bancs...La socialització de
les pèrdues als que pitjor ho estan passant, la ineficàcia dels nostres
governants, la gestió deficient de la banca i l’estat de col·lapse del sistema
financer; l’imperi del diner com a ‘única font de felicitat i benestar’, el
fracàs d’unes polítiques i el pitjor: la manca d’alternatives per fer-hi front.
Només en i per això, jo ja trobo justificat per vaga. Entenc que no servirà de
res i més si la vaga com es preveu, és desigual, però ...: què em queda ?
Asseure’m al sofà i mirar els TN ?; fer un poema i quedar-me satisfet ?
emborratxar-me fins la tràquea ? Plorar a la feina o a les espatlles d’un amic
o família ? Rondinar per tot seguint com si res ?.
Vull un país
lliure. Lliure de les espanyes, però també lliure d’altres tiranies.
Fidel; 12 de
novembre de 2012
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada