La Guerrilla del Ganxet

El passat dissabte 17 de novembre de 2012 el carrer Verdi del barri de Gràcia es va tenyir de groc, els troncs dels arbres es van embolcallar de groc: el groc de SOS Ensenyament Públic.

L’acció s’emmarca en la lluita que mares i pares i àvies (i mestres i nens...) d’una escola pública (L’Univers) que avui roman en barracots, per tal de que les administracions públiques construeixin l’escola. Una escola promesa pels volts de 2009, de recent creació, nova...Una escola que ja “és un poc nostre”, activa i que estimem i sobretot, estimen els nostres fills/es.

Des del fil de la protesta al carrer, de l’anomenat Art Urbà, mares i àvies (sobretot)  amb paciència i perseverança van esdevenir autèntiques ‘guerrilleres’ del ganxet, confeccionant un munt de teles grogues que van col·locar als arbres. Una acció original i impactant que va ser molt ben rebuda per bona part del barri i que el Districte va intentar silenciar quan va denegar el permís amb l’excusa de que ens trobem en període electoral. Òbviament l’AFA (Associació de Famílies de l’Escola) va decidir, malgrat tot, fer l’acte en el qual hi va participar un munt de famílies i on en Roger de Gràcia ens va llegir el manifest.

Un acte així s’ho val. Dedico aquest poema a tota la comunitat educativa de L’Univers i sobretot a les mares i àvies i alguns pares que van fer possible aquest preciós acte.

                                       

                               Teixint complicitats

I va haver una vegada,

cosits a pany i barracots.

Cosits de promeses falses,

cosits sense recursos, provisionals;

cosits i lligats pels fils del poder.

I va haver una vegada

en que mares i àvies no resignades,

no silenciades, no claudicades gens agenollades...

Una vegada i una altra i la darrera:

les mans tendres de les guerrilleres del ganxet.

Un mar d’embolcalls grocs teixint complicitats,

aferrades als arbres veient l’aiguat

d’una estafa massa... cara.

Cosits a pany i barracots,

cosint, apuntalant l’esperança d’un barri dempeus,

edificant un vincle groc, aferrant-se als troncs de la vida.

I va haver una vegada

en que els troncs eren un mar abraçat de groc.

I els arbres s’alçaven com ones de lluita

i la canalla jugava mentre els tambors ressonaven

i pares i mares i àvies somreien amb la segona victòria.

I tots cantaven que ja no tenien por.

I els de dalt volien el silenci car omplien de basarda

els seus palaus tancats.

I nosaltres només volíem el cant

d’una escola alçada amb unes mans amanyagades

amb d’altres veus lliures

que teixeixen complicitats eternes.

I va haver una vegada.

 

Fidel; novembre de 2012