A dir, a parlar...

"Si nosaltres callem, qui parlarà ?". (Miquel Martí i Pol)

Caldria fer els possibles i els impossibles

per començar a parlar. Hem estat

prou temps, massa temps callats.

Sense dir ni piu, ni pau, ni peu ni pou.

Només dèiem prou, plou em cou commou...

i així narinant narinant, atrafegant somniant...

Més enllà del 'prou' ara toca... parlar.

Dir les coses pels seus noms,

sortir del barri per anar més lluny,

deixar la lletra petita pels entesos i deixar-nos anar.

Parlem. Ara parlem nosaltres i només nosaltres.

Si ells xisclen, nosaltres parlem (propòsit d'esmena).

Deixem que els mots flueixin, refulgin, s'esllavissin

pels canals insurreccionals de les utopies pendents.

Deixem els gemecs, els oasis i les postes de sol

als deserts de les carències, als  viatges de les absències,

i construïm, alcem els mots de ls revolta,

alcem les copes i posem-nos a proclamar, caminar perforar col.lectivitzar...

Teixim l'alè del poble, esquitxem de versos

la grisor del tedi o de l'esparadrap i els ous caducats.

Comencem a fer, a dir, a petonejar-nos,

a treure foc des de la carn de les nostres llengües.

Ara parlem nosaltres i només nosaltres.

Puny i lletra (refet)

I ara he de buscar-me

en l'implacable no res ?

I ara, quin disbarat !.

Només em busco 

perquè sobrevisc amb puny i lletra.

I entre el puny i la lletra,
intento habitar al centre, 
entre un fràgil equilibri

per on sovint s'escolen,
per exemple, els meus poemes.

Fidel; el poet roig;
De juny 2014,
Refet març 2017.

Apagafocs

Algú crema primaveres i a alguns ens cou.

Un poeta rondina, punxa un núvol

i desferma l'aigua: dolç riu de plata, do del NO,

el crit rebel de l'àgora que ressona per les quatre arestes.

I les campanes emmudeixen i el foc s'apaivaga.

Romanen les cendres, la fumera d'un poeta inquiet,

i el riu a la recerca del delta per fondre's amb la mar.

El bomber, un poeta que ens torna a salvar la casa.

Fidel; 2009

D' un possible llibre ("Poesia, preguntes, pèrdues").

Les trinxeres de la llibertat

En un altre horitzó pots entreveure

com un seguit d’éssers muden, es descomponen

i/o fugen espaordits de la 3ª Via cap als extrems. 

Alguns, potser, ja han parlat massa, 

d’altres callen o es dediquen a mirar el mar, 

d’altres dubten i/o ‘desubstancialitzen’ els fets nacionals,

d’altres passen o això diuen,

i d’altres conspiren als despatxos o al temple del Pont Aeri.

Però molts eixamplen el camp

i juguen la seva protesta o estatus per les bandes,

i les bandes en van plenes,

i a ambdues es juga la batalla.

Les regles del joc han canviat.

I tu i jo som a la banda esquerra, 

amb els de la 1ª Via,

som els que volem marxar i més:

escapolir-nos per l’esquerra...

I els de la dreta són els de sempre, 

els que sempre ens han dit que NO

(no hi ha res a fer, absolutament res a fer !). 

I ara vindrà l’hora de la veritat, 

la dels extrems que no es toquen.

Nosaltres ja no volem jugar amb ells 

car mentalment ja estem en un altre camp 

i mirem un altre horitzó.

Comencem doncs a cavar trinxeres 

i que vinguin si cal.

Les seves mans són molt poderoses i fortes, 

però nosaltres tenim, ho tenim tot :

els poemes, les cançons, la il·lusió,

la consciència, la voluntat, l’alè, la força...,

i una multitud de punys disposats a molt, a tot i més !.

Hi serem tu i jo, i us esperem el 9N al col·legi electoral.

Ens veiem a les trinxeres de la llibertat !.

Com un pèsol escaldat

Vull dir-te que vull bullir com un pèsol escaldat.

Saltar i ballar per aigües de foc

tot esperant que em mengis amb aquella voracitat

de la qual de cops en fas hàbit.

Vull dir-te que vull que m'introdueixis dins teu.

Empassa'm. Desfes-me. Amaga'm al teu cau.

I jo al recer de males llengües,

vull ser plaer només pel teu paladar.

Vull bullir-me per assaborir tendrament

la mel dels teus llavis.

Només vull escalfar la teva llengua.

M'hi jugo un pèsol a que m'ho estic inventant tot...

Fidel; febrer de 2013

Migdia a Ogassa

Camino devorat 

pel silenci del bosc, 

passejo desbordat 

pels plaers del frondós verd. 

De sobte i arribant al poble, 

els xiscles de la desbrossadora 

em recorden que encara estic... 

doblement emprenyat.

El riu però canta. 

Els nens salten dins uns inflables 

i la bandera espanyola no hi és, no hi és, no hi és.

Els pares fem una birra.

Fidel, el poeta roig

Ogassa; 1/6/14 (12,45h)

Lletraferida somrient

Enceses com nits de Sant Joan,

les teves paraules -vivíssim pou

banyat de somriures roigs,

foc que m'enlluerna fins al fons-

em xiuxiuegen a cau d'orella

crepitant nits com punys de somni.

I la lluna, que podries ser tu,

espia per la finestra,

i encens el meu tren de mitjanit,

i ressegueixes els meus sotracs

i jo les teves profunditats.

Cruixir de vies, pessigolleig i un rostre,

que podria ser el teu,

per arrodonir nits de foc viu i somni.

Per imaginar els somriures del sol a l'alba

des de la finestra dels teus versos.

Fidel; gener de 2010