Caldria fer els possibles i els impossibles
per començar a parlar. Hem estat
prou temps, massa temps callats.
Sense dir ni piu, ni pau, ni peu ni pou.
Només dèiem prou, plou em cou commou...
i així narinant narinant, atrafegant somniant...
Més enllà del 'prou' ara toca... parlar.
Dir les coses pels seus noms,
sortir del barri per anar més lluny,
deixar la lletra petita pels entesos i deixar-nos anar.
Parlem. Ara parlem nosaltres i només nosaltres.
Si ells xisclen, nosaltres parlem (propòsit d'esmena).
Deixem que els mots flueixin, refulgin, s'esllavissin
pels canals insurreccionals de les utopies pendents.
Deixem els gemecs, els oasis i les postes de sol
als deserts de les carències, als viatges de les absències,
i construïm, alcem els mots de ls revolta,
alcem les copes i posem-nos a proclamar, caminar perforar col.lectivitzar...
Teixim l'alè del poble, esquitxem de versos
la grisor del tedi o de l'esparadrap i els ous caducats.
Comencem a fer, a dir, a petonejar-nos,
a treure foc des de la carn de les nostres llengües.
Ara parlem nosaltres i només nosaltres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada