Llença't

Els fills es llencen

tots a la vegada a la piscina.

L'aigua esquitxa

i s'il·luminen els seus somriures.

I nosaltres, ens hi llencem ?

I ho sabrem fer tots a la vegada ?

Porucs, prudents,

pendents de les profunditats...,

tal vegada massa, i un a un.

Ens esquitxa el nostre seny.

El Petit Príncep,

que ha sortit del llibre,

s'ho mira, somriu,

i ja és a punt de llençar-se a l'aigua

amb els nostres fills.

El poeta roig
(F.P)
Juliol 2020

Als cims

Mossegats per odi,

us perfora la ràbia.

I més quan se us escapen

els enemics de la pàtria,

i crideu com bèsties

visques a la mort.

Massa altívols,

escamots als cims de la tenebra

al penyassegat i por.

I parapetats al vostre cim,

el franctirador dels dilluns,

flor tenyida de negre.

A sota, força més a sota,

on sí hi hauran

maduixes i carrers,

dissabtes i vocals

a les places

que encara no heu cremat.

Que us costa

afinar el cor!

i, malgrat dalt de tant,

prioritzeu la nit,

la flor negra de la mort negra.

Ara sé perquè

no baixeu mai a les valls,

parapetats a dalt

no sortireu mai als meus contes.

El porta roig

(F.P.)

Juliol 2020

Saliva

La teva saliva de tardor,

llavis xops com fullaraca

que reposa com un vers.

Desig d'anar més al fons,

la teva saliva de tardor profunda,

el petó que ja saps,

que no sé dir-vos.

La saliva d'aquell octubre,

aquelles besades,

les pluges i el riu salivant.

Tot el que vam sentir.

I sentir que les paraules

no poden arribar a sentir

la nostra fosca

i completa i plena i profunda

incandescència de goig i plaer.

Més al fons del fons,

el teu pou, la teva aigua...,

salivo, humiteges humitejo;

i baixo, entro -a/en/amb- tu.

El Poeta Roig

Fidel Picó

Juliol de 2020

Fugaçment

Som. Des de les coves del temps

som efímera mirada, 

engruna de desig que s’escapoleix,

s’enfonsa 

com un horitzó ja massa llunyà, 

com el frec d’una mà una nit d’estiu,

com l’instant lluminós de maig,

com el llampec d’un petó als llavis

el silenci posterior, la fuga eterna,

el fred de la nit i la vida:

un glaçó delimitat s’enfonsa,

apte per fondre’s.

Apte per plorar i fer memòria.

Apte per desitjar-te fugaçment.

Apte en temps de pluja.

Apte quan et cau 

–caiguda efímera- 

una gota de poesia 

que regalima pels teus ulls.

El poeta roig (F.P.)

Juny 2015/ Juny 2020 

El riu a favor

Foto de la xarxa

Deixes la por.

S'aixeca i camina

la líquida subtilesa

del súbdit subjugat subaltern,

endavant, a passes fermes.

T'atrinxeres amb el teu poble.

Desobeeixes lleis injustes.

Sempre trobador,

cerques la llibertat dels versos

que t'han d'acompanyar a refer

aquell poema tants anys

pendent, precari, pàl·lid...

Marques les paraules justes.

Desbrosses esbarzers,

caves la rasa, dissenyes

el perímetre de la línia del front 

i t'hi poses.

Obres comportes, eixamples el riu

i et deixes anar per aigües braves.

Davalles per la conca,

el corrent és una metralla de metàfores,

somrius a tan vertigen

i desenfrenat i foll i desbocat

desembarques als seus llavis.

T'atrinxeres amb el teu poble

i avança el petó

per la plaça amb el riu a favor.

I finalment, 

t'has topat amb la tova carn

de l'illa del tresor.

El poeta Roig, Fidel Picó

Octubre 2015/ Juny 2020

( Dedicat a Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, presos polítics de l'estat espanyol )

Aquestes esquerdes

                            “Serás uno más, perdido  (...)

                             soñando en algo mejor que no llega”

                                       (Jaime Gil de Biedma)

La vida transita 

resseguint una llarga esquerda, 

com la cicatriu d'aquell tren nocturn

des del qual no vaig saber besar-te.

I l'esquerda es fa més llarga i profunda

com un llarg viatge sense tresor,

com la ruta d'un mapa 

enterrat al pou dels oblits.

L'esquerda, la serp, el verí de la pèrdua.

Tanta i profunda pèrdua !...

i aquell tren on se'm van quedar els somnis

i aquells llavis que no vaig saber tastar.

(Aquelles, aquestes esquerdes)

El poeta roig

Fidel Picó

Maig-juny 2020

Obrir el llibre

(Imatge de la xarxa)

Obrir el llibre

i trobar-te amb el pètal

dissecat, encara prou vermellós.

La part del tot,

la flor roja del desig

que fa, que només amb la mirada,

encara ens penetrem

tan endins

com el somni

que habita al fons del pou

on hi llueix l’aigua

de la nostra adolescència.

Obrir el llibre

i aquell poema

que només els dos

ens sabem de memòria.

El poeta roig 

(Fidel Picó)

Maig 2020