Neruda i Quevedo

 

Preguntes si Neruda tenia més por que Quevedo

i jo et responc que els dos tenien pànic a l’amor,

i per això en feien tants bons versos.

Pablo i Paco, poetes, poemes d’amor,

primera divisió, els escollits sense Déu.

 

Jo et pregunto si la poesia es mastega o es beu

i tu em respons amb un fred somriure sorneguer,

que la tardor és plena de cràters on cau la pluja

i hi ha ella, principalment ella amb els cabells molls.

I també un bar on s’hi fan entrepans que no estan malament

i birra fresca com arreu on submergir-se.

 

Crec que ni Neruda ni Quevedo hi van ser mai.

Ni al cràter ni al bar. Però tal vegada sí que recordarien

una noia xopa que un dia els va llençar un càndid somriure .

 

La poesia es menja, es beu, es somnia i es fa en un bar.

 

 

 El poeta Roig (Fidel Picó)

Setembre 2020

 

Sylvia Plath

 

“Aquest món no té arbres ni ocells, només du agror” 

Sýlvia Plath

Et plouen parcel·les de sentit, 

tones de sensibilitat, 

et conec prou bé.

Ets la teva mare.

I sovint  hi apareix la Sylvia Plath, 

l’acústica dels seus versos:

¿Un món sense arbres, sense verds, 

una agror insuportable ?

Però tu, encara no has perdut 

tots els pètals;

el món és un malalt

amb arbres torts i branques negres,

i ni tu no jo estem disposats

a baixar d’aquest tren clandestí

parcialment en flames.

Aculls la resistència, l

es àvies es tanquen a casa

i cuiden als seus homes.

Com la teva mare

que si bé no escriu poemes com  la Sylvia Plath,

és una altra poesia per tu

amb cabals de sensibilitat regant la llera.

La gran poetessa però, 

sí que va voler baixar del tren abans d’hora.

Tu, malalta com aquest món, 

continues acollint els qui més pateixen.

I les altres poesies t’honoren.

El poeta roig (Fidel Picó)

Setembre 2020

Regalima Tot

Regalimar: Filet, líquid que corre per la superfície s'un cos que regala, que en cau.

Escorrim: Regalim, gotes d'un líquid que s'escorre.

                   A OPTIMOT 

 

 Tot regalima, tot.

La tendresa regalima

I davalla, i balla

quan t’acarones el cos.

Les onades potser no,

no regalimen

però com la tendresa, els regalims

venen cap a tu

com un riu a mar.

 

I finalment, tu,

tota molla sortint de la piscina,

escorrims, regalims fulgents.

I jo, també dient (-me)

sí a la vida,

TOTA sempre SÍ.

Tota. Regalimes tota,

de tendresa tota

i tot torna a regalimar.

El Poeta Roig (Fidel Picó)

Setembre 2020

Xops d'amor

Que les lleganyes 

no usurpin la teva mirada, 

que l’aigua no deixi de caure

i de les nostres llàgrimes 

en fem terra fèrtil.

I que aprengui a nedar 

pels teus aiguamolls;

i que s’hi enfonsin les lleganyes,

i que ambdós, travessem xops

plans de follies desraonades

la cruïlla fosca de la por.

El poeta roig,

Fidel Picó

3 setembre 2020

Frontó

Miro els joves

com juguen al frontó.

Colpegen la pilota groga

amb molta força,

aquesta repica a la paret,

i altre cop un altre noi

li fot una castanya bestial.

Ells són bona part d’aquesta vida.

Jo els miro

i m’assec per fer un cafè amb gel.

L’impacte de la pilota

a raqueta i paret

se sent de lluny.

Dins meu, crida la vida.

Més fluixet,

però encara em fa senyals.

Encara, no em trenco pas.

El poeta roig (F.P )

Agost 2020

Un poema d’amor i vint cançons desesperades

De “Veinte poemas de amor i una canción desesperada”.

Pablo NERUDA

Un poema d’amor 

i vint cançons desesperades.

Neruda marxava, 

com s’esvaeix la boira 

i un gris comunisme. 

Mentre, ells arriben, 

passes de botes negres, 

i ocupen nits, com a Gernika: 

ocellots negres 

tacant el cel de vermell.

Jo, tu, ella...: desespero, 

desesperes, desespera. 

I nosaltres desesperem. 

Sí, clar, oberts a raig, 

plorera oberta 

com finestra no tancada 

que els feixistes sempre 

han volgut tancar absolutament 

amb aquella barra de ferro transversal... 

I l’aigua inundant la cuina. 

Pluja desesperada desesperant 

fins i tot el meteoròleg més inquiet.

Aigua caiguda a terra, 

mal als ossos, mal espantós. 

Dolor: braços de flor fracturats 

i pètals –versos de Neruda per exemple-

escampats al bassal pudent 

enduts avall -que fa baixada- 

per una ferotge corrent d’aigua.

                                                       Ells. Arriben ells.

Tenim un poema d’amor 

regalimant pels teus llavis,

batent-se amb vint cançons

que ploren tantes nits desesperades

com els teus versos encesos de tenebra.

I així Neruda marxava, 

ells arriben 

i tu i el poema –com la flor de paper-

sempre hi sou.

El Poeta Roig (Fidel Picó)

Agost 2020 (14 i 18/8/20)

Llença't

Els fills es llencen

tots a la vegada a la piscina.

L'aigua esquitxa

i s'il·luminen els seus somriures.

I nosaltres, ens hi llencem ?

I ho sabrem fer tots a la vegada ?

Porucs, prudents,

pendents de les profunditats...,

tal vegada massa, i un a un.

Ens esquitxa el nostre seny.

El Petit Príncep,

que ha sortit del llibre,

s'ho mira, somriu,

i ja és a punt de llençar-se a l'aigua

amb els nostres fills.

El poeta roig
(F.P)
Juliol 2020