Un poema d’amor i vint cançons desesperades

De “Veinte poemas de amor i una canción desesperada”.

Pablo NERUDA

Un poema d’amor 

i vint cançons desesperades.

Neruda marxava, 

com s’esvaeix la boira 

i un gris comunisme. 

Mentre, ells arriben, 

passes de botes negres, 

i ocupen nits, com a Gernika: 

ocellots negres 

tacant el cel de vermell.

Jo, tu, ella...: desespero, 

desesperes, desespera. 

I nosaltres desesperem. 

Sí, clar, oberts a raig, 

plorera oberta 

com finestra no tancada 

que els feixistes sempre 

han volgut tancar absolutament 

amb aquella barra de ferro transversal... 

I l’aigua inundant la cuina. 

Pluja desesperada desesperant 

fins i tot el meteoròleg més inquiet.

Aigua caiguda a terra, 

mal als ossos, mal espantós. 

Dolor: braços de flor fracturats 

i pètals –versos de Neruda per exemple-

escampats al bassal pudent 

enduts avall -que fa baixada- 

per una ferotge corrent d’aigua.

                                                       Ells. Arriben ells.

Tenim un poema d’amor 

regalimant pels teus llavis,

batent-se amb vint cançons

que ploren tantes nits desesperades

com els teus versos encesos de tenebra.

I així Neruda marxava, 

ells arriben 

i tu i el poema –com la flor de paper-

sempre hi sou.

El Poeta Roig (Fidel Picó)

Agost 2020 (14 i 18/8/20)