Fugaçment

Som. Des de les coves del temps

som efímera mirada, 

engruna de desig que s’escapoleix,

s’enfonsa 

com un horitzó ja massa llunyà, 

com el frec d’una mà una nit d’estiu,

com l’instant lluminós de maig,

com el llampec d’un petó als llavis

el silenci posterior, la fuga eterna,

el fred de la nit i la vida:

un glaçó delimitat s’enfonsa,

apte per fondre’s.

Apte per plorar i fer memòria.

Apte per desitjar-te fugaçment.

Apte en temps de pluja.

Apte quan et cau 

–caiguda efímera- 

una gota de poesia 

que regalima pels teus ulls.

El poeta roig (F.P.)

Juny 2015/ Juny 2020 

El riu a favor

Foto de la xarxa

Deixes la por.

S'aixeca i camina

la líquida subtilesa

del súbdit subjugat subaltern,

endavant, a passes fermes.

T'atrinxeres amb el teu poble.

Desobeeixes lleis injustes.

Sempre trobador,

cerques la llibertat dels versos

que t'han d'acompanyar a refer

aquell poema tants anys

pendent, precari, pàl·lid...

Marques les paraules justes.

Desbrosses esbarzers,

caves la rasa, dissenyes

el perímetre de la línia del front 

i t'hi poses.

Obres comportes, eixamples el riu

i et deixes anar per aigües braves.

Davalles per la conca,

el corrent és una metralla de metàfores,

somrius a tan vertigen

i desenfrenat i foll i desbocat

desembarques als seus llavis.

T'atrinxeres amb el teu poble

i avança el petó

per la plaça amb el riu a favor.

I finalment, 

t'has topat amb la tova carn

de l'illa del tresor.

El poeta Roig, Fidel Picó

Octubre 2015/ Juny 2020

( Dedicat a Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, presos polítics de l'estat espanyol )

Aquestes esquerdes

                            “Serás uno más, perdido  (...)

                             soñando en algo mejor que no llega”

                                       (Jaime Gil de Biedma)

La vida transita 

resseguint una llarga esquerda, 

com la cicatriu d'aquell tren nocturn

des del qual no vaig saber besar-te.

I l'esquerda es fa més llarga i profunda

com un llarg viatge sense tresor,

com la ruta d'un mapa 

enterrat al pou dels oblits.

L'esquerda, la serp, el verí de la pèrdua.

Tanta i profunda pèrdua !...

i aquell tren on se'm van quedar els somnis

i aquells llavis que no vaig saber tastar.

(Aquelles, aquestes esquerdes)

El poeta roig

Fidel Picó

Maig-juny 2020

Obrir el llibre

(Imatge de la xarxa)

Obrir el llibre

i trobar-te amb el pètal

dissecat, encara prou vermellós.

La part del tot,

la flor roja del desig

que fa, que només amb la mirada,

encara ens penetrem

tan endins

com el somni

que habita al fons del pou

on hi llueix l’aigua

de la nostra adolescència.

Obrir el llibre

i aquell poema

que només els dos

ens sabem de memòria.

El poeta roig 

(Fidel Picó)

Maig 2020

...per comprar el pa

“Ser vell és una mana de postguerra”/

“Ser vell és que la guerra s’ha acabat”

Joan Margarit, a Casa de Misericòrdia

Sou els que feu cua per comprar el pa.

Som en una postguerra més endreçada,

esperant alguna cosa,

algun desamor o amant que no vindrà.

Dins, dalt, rere els vidres, miro la ferotge devastació.

Miro la solitud d’una dona ja gran.

Miro les meves pors,

la duresa dels dies l’absència de recers.

Acaba una guerra i a la cantonada n’assetja una altra.

Mai no acaben les guerres,

encara que ara siguin post i més endreçades.

Ara a fora,feu cues i espereu la vida

o la sinistre estadística de la corba dels morts de la nit.

A dins, tremolosos, mirem arrecerats

els que també són dins els iglús aplaudint

no sé quin coi de primavera,

esperant no sé quin coi de pluja:

el coi de tren que no vindrà,

o la puta guerra que no marxarà.

Aplaudint, esperant que tu sí,

tu tornis de comprar el ‘xusco’ de pa

i ella torni de suar a l’hospital.

Obre la porta: aquí som a recer,

t’aixoplugo els poemes.

Les guerres, les postguerres

també són una oportunitat

per esperar quelcom.

Per tornar a casa.

Primavera de 2020 (7/5/20)

El poeta roig Fidel

53è dia de confinament COVID-19

Al fons, de fons

Foto a partir d'un quadre : Aina Cortés Pinya

I

Vas mirar la mar al fons

i se’ns va fer de nit.

Hi havia però la mar de fons,

i pacients, des del llit

vam esperar l’alba :

vas encendre el poema

que només tu i jo sabíem traçar.

II

Després arribà el tedi

de la mar plana, rovellada,

les ones semblaven cansades.

Oblidàrem la poesia,

ales brutes de quitrà,

platja amb olor a alga podrida,

vent absent, aigua tèrbola,

res al fons i molta mar de fons.

Les metàfores deixades,

ploraren com la runa

o com aquella barca abandonada

que tu i jo ja no agafàrem mai més.

El poeta roig

Desembre 2018

Proximitat

T’ havien sostret el comandament a distància.
Ara cavalques buscant el de proximitat.

Potser la revolta estava, està a la cantonada,
on ensumes els seus llavis vermells de foc
on habiten els teus poemes de maig
a la llibreria de la plaça del poble.

Més proper a ella del que imagines,
cavalques acaronant la pell del poble,
cercant la lluentor d’uns ulls de plata,
perles que ja comences a percebre.

Se sent, s’encén la música de la revolta.
A la platja, el genet hi desembarca,
i potser una flor hi sobresurt dalt la duna
i les ones empenyen

                                   salivant tones de desig                                 

que s’escolen fins la plaça del poble.

El poeta Roig
Juny 2015; Refet Març de 2020