Matins sense badallar

El matí no és cap badall

de llarg recorregut.

El matí és quasi un setanta per cent

cap a la feina.

Són els teus dits -tants dits-

picant -i a alta velocitat-

una petita pantalla de llum

on els teus ulls hi cauen dins,

dins un autobús cap a la feina,

per exemple.

Són les teves cames

que passen pel passadís

i jo amb auriculars i la ràdio.

I tu que parles amb un afortunat

a no sé quin altre costat de quin mur,

i jo mirant els teus llavis

pintats de fúcsia.

I copsant com colpegen els teus dits

una petita pantalla de llum

i veient les fines ungles

pintades de fúcsia.

Als matins no hi ha temps per badallar.

Els dissabtes són per escriure,

diumenges potser llegeixo,

els dies laborables...cap a la feina,

amb la ràdio, els nostres presos,

les mateixes cares de descomunal alegria

a la parada del bus a les 7,25 hores

i el mateix bus ple de cada dia

al carrer Sant Antoni Maria Claret,

entre Sardenya i Sicília,

mediterràniament insular.

Les mateixes petites pantalles de llum

i ulls que cauen dins...

Jo: la ràdio, la T10,

la noia que pot pujar al carrer de Sant Joan…

El Madrid ha perdut,

avui vaig deu minuts tard,

avui declara Pérez de Los Cobos,

contunuarà fent sol

però les màximes baixaran una mica.

La gent continuarà anant a la feina

i jo que buscaré els teus dits

amb les ungles pintades color fúcsia

i trobaré una frenada brusca

al carrer Còrsega prop de Torrent de l’Olla.

Aquí, com veieu,

no badallen ni els fatxes.

Aviat sonaran els senyals horaris de les vuit

i jo posaré el dit al marcador horari de la feina,

semàfor verd i cap a la taula

on una pantalla de llum,

ja apago la ràdio.

(Per cert, m’hauria de tallar les ungles).

Avui no surto, tinc oficina.

És dimecres, el Madrid eliminat de la Champions

i les preses ja hauran arribat al Tribunal Suprem.

Matins sense badallar.

El poeta roig (F.P.)

Març de 2019

Cau odi

L’odi se t’esllavissa

i poses de genoll els teus actes.;

escridasses mots,

entones allaus d’alcohol...

Ruixen rius de foc descontrolats,

penetren per la teva ànima crepuscular.

Es Convoca Consell de Ministres,

els bàrbars decideixen decidir

i les orenetes ja ni ens deixen els seus nius.

El verí s’enganxa com resina

i ploren els malalts.

És l’odi que et cau, ens cau

i decideix explicitar serralades de pors

parapetades com arbres immòbils.

I cau on nosaltres,

ens posseeix, ens encasta, ens arma;

i els ximpanzés del zoo fan riure la canalla.


El poeta roig (F.P.)
Poema inclòs al llibre 'Per aigua i...desembarquem'
(Octubre 2018)

Llegint Ángel González

A la terrassa llegeixo l’Ángel González.

Acabo un poema

i sento i penso en allà fora.

Brogit de moto,

               uns segons de sirena de policia;

tarda blava, sol a l’oest.

És divendres i encara més a fora

el Presidente avui ha convocat eleccions estatals;

algú ordena paraules i  contra-ordena

al tauler dels escacs,

el peó pela la reina,

el Fiscal és més mentider que dolent

i alguns ja tenen pressa per declarar la guerra.

Algú travessa un semàfor en vermell,

una noia baixa del tren amb una petita meleta fúcsia

i l’Ángel González em continua parlant del temps,

irònic i magistralment senzill. Jo, continuo.

El gat miola abstracció, el gos borda concreció,

avui puc dir que un noia m’ha mirat

a una cruïlla de la vila de Gràcia que no recordo,

potser els botiguers poden fer la migdiada

i demà, crec saber, serà dissabte de febrer.

A la terrassa llegeixo l’Ángel González.

Acabo un poema

i sento i penso en tots els allaus d’allà fora.

Cavalca un poema

pel suburbi quiet de matinada.

El bus anava ple com sempre

i baixant Aribau s’ha apagat l’enllumenat públic.

Avui, aquesta nit,

no surto, per variar.

El poeta roig (F.P.)

15 i 16 de febrer 2019

Alçarem (actualitzat)

Escombrada la tenalla de la por,
derrocats els besos de cianur,

que enverinen rius de vida,
alliberat el nus de la corda...,
Hem pres el llamp, la branca
obligada de tants dies,
l’hem desactivat

com s’atura un rellotge de sang,
i ens hi estem gronxant a sobre.

I el veredicte del poble,
i-na-pel-·la-ble !
I així anem alçant els cims,

empoderant-nos de la neu

més aprop nostra.
I hem netejat la runa de grassa
que ens enganxava
al cràter crepuscular de l’insomni.

I ara ja, abordarem el cavall blanc,
i al galop, avançarem irremeiablement
en grup vers la metàfora,
el trersor, el poema que alçarem
en d’altres, en tants, en molts

primers d’octubre.

I tu, la teva ràbia, la teva empenta alçada,

la teva abraçada, la teva copa alçada,

el teu cant crit poema, la teva guitarra alçada.

La nostra LLIBERTAT alçada per dir...
...el veredicte del poble,
i-na-pel-·la-ble !


Juny  de 2017; febrer de 2019
El poeta roig (F.P., 

Haurà plogut

Haurà plogut

i el riu es creurà cofoi,

i tot foll, es llençarà avall, superficial,

veient sense mirar,

mirant sense observar,

a corre-cuita, sense miraments.

Però el riu és la imatge, la metàfora.

Tot és més real, qüotidià, senzill.

Molts, milers, milions, ahir i avui,

aniran passant pantalles del mòbil,

cap avall, a tota castanya, esbojarradament,

sense mirar, ssnss atendre,

sense badar, sense aturar-se…

I potser, en algun moment, compte !,

algú es toparia amb un poema,

que però més aviat serà deixat, sobrepassat

per una muntanya de fems, oblidat.

I sí; haurà plogut.

I sí; hauré baixat aquelles escales

i alguna cosa m’haurà aturat

en el darrer esglaó:

            el mar, les illes Medes

i una veu que canta des de les profunditats.

La resta és el poema que et vaig fer

i que la teva velocitat

no ha sabut, pogut, volgut veure.

I sí, haurà plogut un poema en silenci,

oblidat al fons d’aquest mar,

i qui sap si alguna cosa més.

El poeta roig (Fidel)

Febrer de 2019

es... cremen

Tenim els de la immensa afirmació del ‘no’,

o com resistir als incendis de la vida.

Són tres -o més!- voltes rebels.

Després hi ha els que custodien les flames,

els del ‘sí’,

aquells que estan permanentment enamorats.

Són -o fan de- poeta

maldant per viure poèticament.

De vegades, poques, són un mateix.

Ambdós, sovint, es…

                                                  cremen.

El poeta roig

Gener de 2019

Últimes files

Sovint a les últimes files

un corsari roig arribant tard al recital.

Un fotògraf al darrera agafant

la imatge angular

de l’espectacle global,

sense acostar-se a la jugular

la plaça completa curulla de cabal.

Algú, també dret prenent notes del que passa,

escriu com alguns que hi som.

Hi ha també una mosca drogada de pànic

i algun familiar despistat que no sap

que la metàfora pot anar en transport públic.

El pati d’un claustre. Una guitarra...,

les cordes del plaer,

la força del silenci

d’unes columnes que tot ho processen.

A fora, el Ter, ample, fa els seus meandres.  

I de lluny, el teu somriure

proclamat des de les últimes files.

La resta ?, només paraules vagues,

sovint endevinades a les últimes files.  

Març de 2018

Refet a Gener de 2019

El poeta roig (Fidel)