Haurà plogut

Haurà plogut

i el riu es creurà cofoi,

i tot foll, es llençarà avall, superficial,

veient sense mirar,

mirant sense observar,

a corre-cuita, sense miraments.

Però el riu és la imatge, la metàfora.

Tot és més real, qüotidià, senzill.

Molts, milers, milions, ahir i avui,

aniran passant pantalles del mòbil,

cap avall, a tota castanya, esbojarradament,

sense mirar, ssnss atendre,

sense badar, sense aturar-se…

I potser, en algun moment, compte !,

algú es toparia amb un poema,

que però més aviat serà deixat, sobrepassat

per una muntanya de fems, oblidat.

I sí; haurà plogut.

I sí; hauré baixat aquelles escales

i alguna cosa m’haurà aturat

en el darrer esglaó:

            el mar, les illes Medes

i una veu que canta des de les profunditats.

La resta és el poema que et vaig fer

i que la teva velocitat

no ha sabut, pogut, volgut veure.

I sí, haurà plogut un poema en silenci,

oblidat al fons d’aquest mar,

i qui sap si alguna cosa més.

El poeta roig (Fidel)

Febrer de 2019