Matins sense badallar

El matí no és cap badall

de llarg recorregut.

El matí és quasi un setanta per cent

cap a la feina.

Són els teus dits -tants dits-

picant -i a alta velocitat-

una petita pantalla de llum

on els teus ulls hi cauen dins,

dins un autobús cap a la feina,

per exemple.

Són les teves cames

que passen pel passadís

i jo amb auriculars i la ràdio.

I tu que parles amb un afortunat

a no sé quin altre costat de quin mur,

i jo mirant els teus llavis

pintats de fúcsia.

I copsant com colpegen els teus dits

una petita pantalla de llum

i veient les fines ungles

pintades de fúcsia.

Als matins no hi ha temps per badallar.

Els dissabtes són per escriure,

diumenges potser llegeixo,

els dies laborables...cap a la feina,

amb la ràdio, els nostres presos,

les mateixes cares de descomunal alegria

a la parada del bus a les 7,25 hores

i el mateix bus ple de cada dia

al carrer Sant Antoni Maria Claret,

entre Sardenya i Sicília,

mediterràniament insular.

Les mateixes petites pantalles de llum

i ulls que cauen dins...

Jo: la ràdio, la T10,

la noia que pot pujar al carrer de Sant Joan…

El Madrid ha perdut,

avui vaig deu minuts tard,

avui declara Pérez de Los Cobos,

contunuarà fent sol

però les màximes baixaran una mica.

La gent continuarà anant a la feina

i jo que buscaré els teus dits

amb les ungles pintades color fúcsia

i trobaré una frenada brusca

al carrer Còrsega prop de Torrent de l’Olla.

Aquí, com veieu,

no badallen ni els fatxes.

Aviat sonaran els senyals horaris de les vuit

i jo posaré el dit al marcador horari de la feina,

semàfor verd i cap a la taula

on una pantalla de llum,

ja apago la ràdio.

(Per cert, m’hauria de tallar les ungles).

Avui no surto, tinc oficina.

És dimecres, el Madrid eliminat de la Champions

i les preses ja hauran arribat al Tribunal Suprem.

Matins sense badallar.

El poeta roig (F.P.)

Març de 2019