Dormir entre barquetes de poesia ???
...
Despertar; ara !!!

divendres, 8 de març de 2019

Matins sense badallar



El matí no és cap badall
de llarg recorregut.
El matí és quasi un setanta per cent
cap a la feina.
Són els teus dits -tants dits-
picant -i a alta velocitat-
una petita pantalla de llum
on els teus ulls hi cauen dins,
dins un autobús cap a la feina,
per exemple.
Són les teves cames
que passen pel passadís
i jo amb auriculars i la ràdio.
I tu que parles amb un afortunat
a no sé quin altre costat de quin mur,
i jo mirant els teus llavis
pintats de fúcsia.
I copsant com colpegen els teus dits
una petita pantalla de llum
i veient les fines ungles
pintades de fúcsia.
Als matins no hi ha temps per badallar.
Els dissabtes són per escriure,
diumenges potser llegeixo,
els dies laborables...cap a la feina,
amb la ràdio, els nostres presos,
les mateixes cares de descomunal alegria
a la parada del bus a les 7,25 hores
i el mateix bus ple de cada dia
al carrer Sant Antoni Maria Claret,
entre Sardenya i Sicília,
mediterràniament insular.
Les mateixes petites pantalles de llum
i ulls que cauen dins...
Jo: la ràdio, la T10,
la noia que pot pujar al carrer de Sant Joan…
El Madrid ha perdut,
avui vaig deu minuts tard,
avui declara Pérez de Los Cobos,
contunuarà fent sol
però les màximes baixaran una mica.
La gent continuarà anant a la feina
i jo que buscaré els teus dits
amb les ungles pintades color fúcsia
i trobaré una frenada brusca
al carrer Còrsega prop de Torrent de l’Olla.

Aquí, com veieu,
no badallen ni els fatxes.
Aviat sonaran els senyals horaris de les vuit
i jo posaré el dit al marcador horari de la feina,
semàfor verd i cap a la taula
on una pantalla de llum,
ja apago la ràdio.
(Per cert, m’hauria de tallar les ungles).
Avui no surto, tinc oficina.
És dimecres, el Madrid eliminat de la Champions
i les preses ja hauran arribat al Tribunal Suprem.
Matins sense badallar.

El poeta roig (F.P.)
Març de 2019

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

La (meva...)


El plany, la ràbia... . Més aviat és el crit

d’homes i dones perduts

que, des d’una ciutat podrida de silencis,

hissen l’esguard que el pànic enderroca.

La boira bruta, el contenidor cremat,el plor del carrer en cendres... són els meus mots.

Tal vegada, un refugi a tanta desesperació.

És poca cosa més, la (meva) poesia.

Fidel; 2008


POESIA


LLIBERTAT


JUSTÍCIA


POESIA


!!!!!!


(...)