Plany, ràbia..., sovint crit
d’homes i dones de carrer
perduts per una ciutat podrida de silencis.
Ofec de cants d’homes i dones,
intent d’hissar l’esguard
que el negre pànic enderroca.
Habitual naufragi,
oblidada esperança,
dissidència, clandestina amagada,
estimbats a la tenebra.
Dona plorant tanta solitud.
La boira bruta de tantes cruïlles,
el contenidor cremat i tants fums,
el plor del carrer en cendres
de les que mai no guanyen,
són els meus mots.
Homes i dones de carrer
que cada dia baixen al metro
per profanar el temple dels poetes,
per obeir els dies laborables blancs,
per cordar com poden la seva vida.
Un refugi a tanta desesperació humana.
És poca cosa més, la (meva) poesia.
El poeta roig (F.P.)
De 2008, refet: febrer 2018
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada