Sovint a les últimes files
un corsari roig arribant tard al recital.
Un fotògraf al darrera agafant
la imatge angular
de l’espectacle global,
sense acostar-se a la jugular
la plaça completa curulla de cabal.
Algú, també dret prenent notes del que passa,
escriu com alguns que hi som.
Hi ha també una mosca drogada de pànic
i algun familiar despistat que no sap
que la metàfora pot anar en transport públic.
El pati d’un claustre. Una guitarra...,
les cordes del plaer,
la força del silenci
d’unes columnes que tot ho processen.
A fora, el Ter, ample, fa els seus meandres.
I de lluny, el teu somriure
proclamat des de les últimes files.
La resta ?, només paraules vagues,
sovint endevinades a les últimes files.
Març de 2018
Refet a Gener de 2019
El poeta roig (Fidel)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada