"És aquest, sí, segur,
el tren que posseeix l'estació".
El goig fugaç o... fugaç el goig
com l'embranzida esverada del conill
que perdem de vista quan els ulls dels fars
giren per il.luminar nord enllà. Ai, nord enllà !
Llavors, la foscor fa coalició amb el sexe,
el centre amb la dreta -o amb l'engruna migranyosa
d'una socialdemocràcia tan fugaç que no hi és-;
el meu jo vaitger amb el jo transgressor...,
els teus silencis amb els meus... poemes.
Una tarda fregant a vespre, tramuntana a l'Alt Empordà.
Goig fugaç sense columnes de marbre,
sense desnonaments que et clavin l'alè
sense crosses ni crustacis podrits.
Només una dolça i fugaç tarda sense crits
orquestrada per un vent diàfan color carabassa.
"És aquest, sí, segur,
el tren que posseeix l'estació".
El meu, el teu tren
L'elèctric de joguina o el de propers adolescents eterns
que han estat, som i serem,
com una pàtria que escriu poemes.
Guaita la punxa de la màquina que apunta a nord !
Ai nord !, nord enllà,
perpetuo com la por o la geografia.
Com l'adolescent que aguaita mapes
i traça rutes de trens que posseeixen estacions.
El meu, el teu, el vostre tren.
Un somni rodoníssim com un anell perfecte.
És aquest, sí, segur:
el tren, el goig -fugaç o permanent-
que posseeix tot el meu somni.
No sempre és al mar la poesia.
Hi ha versos adolescents llegint-me en una estació.
El meu domini. De vegades. Sempre.
Fidel; desembre 2014
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada