El primer tren

Al primer tren el sol m'enlluerna

quan endevino les primeres fàbriques.

Escassa gent al tren (R-3, agost...).

Pocs obrers, gens d'estels.

Només la lluna plena es difumina

com els somnis gastats;

com desitjos estressats de son,

igual que un primer tren.

Car per cada cinc desitjos,

topes amb quatre renúncies.

Bé, d'aquestes quatre

un parell són pactes coixos d'equilibri,

o rebregats com un paper de propaganda del banc.

Pel primer tren roman només un únic desig en plenitud.

Dormir ?; no,

em passaria d'estació I arribaria tard a la feina.

Besar o fins I tot fornicar ?; no,

per no haver no hi ha ni enemics.

Parlar sobre la segona transició nacional ?; no,

no hi ha cap interlocutor que es presti.

Escriure un poema ?; 

difícil, costa inspirar-se avui.

Puc parlar amb jo mateix (sobre la segona transició),

esbossar els primers versos d'un poema

tot pactant amb l'altre jo.

Ah si, deia..., però quin era l'únic desig ?

No us decebeu, es tracta d'haver agafat el primer tren,

malgrat que els desitjos s'estressin de son,

per on les utopies naveguen

entre rails d'onades que ballen

I s'abracen com un mar que m'enlluerna de goig.

Fidel; agost de 2013