El meu país va ser l’hivern.
La meva ciutat va arribar al gener :
el gener de mil nou cents trenta – nou,
dolorós traspàs de la guerra a la
postguerra,
tortuós trànsit de la derrota a la misèria.
Per tu va ser la fugida per un àlgid camí,
des d’on t’arrossegaves cap a la frontera
com una serp perduda, entre una nevada
de silencis i el fred de la navalla.
Els seus ulls encara memòria viva.
A ell li queden algunes imatges de l’àvia :
els teus ulls perduts, dits balbs a la
intempèrie,
els túnels plorosos dels vençuts,
aquella llarga corrua fúnebre i lenta,
com un feixuc tren de l’època des d’on
avançava
la teva ombra a la deriva,
entre la derrota, el fred, el mutisme.
Veig la teva imatge esgrogueïda ,
va ser un vint – i - sis de gener. Ho vas
deixar tot;
incloses les imatges que el teu fill va
amagar
al calaix reservat de la història,
entre la pols i el gris forat de tants anys.
Així vas deixar les coses, els dies
en el que el cru hivern es desplegava
marcial
i tu t’allunyaves de les botes que traçaven
a sang i foc els martells feixistes.
Però el meu país ha estat primavera.
El teu net ha obert les flames contra
l’oblit,
mostrant les gèlides cares ploroses
dels que senzillament, fugien.
Ensenyar la història, els túnels dels
vençuts,
per saber que darrera la foscor
sempre s’obre un camí de llum
i
d’esperances.
Fidel; juliol de 2007
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada