Malgrat tot, de mà en mà

Cremen el vaixell de paper.

Cremen la rosa dd paper.

Hi ha fum a les cases.

I els poemes, que són

al vaixell i entre els pètals

vermells de la rosa,

que es desfan com ànimes

després de la festa

amb sexe, drogues i rock and roll.

Cremen vaixells.

Cremen roses.

Roses com les de l’Estellés,

que cremen o suren els pètals

fragmentats com vidres trencats

després de la mateixa festa.

La canalla corre i xipolleja pel llac

agafant pètals d’allà i mès enllà,

l’Estellés és mor,

ens continuen segrestant

els mesos d’abril i maig,

i cremen vaixells bombardejats

per la seva fúria

i els seus esbarzers altius.

I per cloure aquest quadre dantesc,

tenim els sense sostre

amb tantes nits fosques

i a la intempèrie engolint un mal vi.

Però l’Estellés, si llegís això,

de segur que em renyaria.

Em diria, - “on vas animal !,

això sembla un lleig taüt solemne";

posa-li el somriure de la Chan

del bar on esmorzes,

el camioner amb el seu entrepà,

la Sònia sobrevivint amb els seus orgasmes,

els llibres que et fan somniar amb el veí de sota

i que van de mà en mà.

Com, malgrat tot, tantes coses

continuen de mà en mà:

les cabanes que fan els nanos,

les carícies dels dissabtes a la terda,

bombers que salven cases i vaixells,

metges que reanimen cors.

I poemes que reanimen,

que tenen un petit sostre

per a aquells que han perdut

la rosa de paper.

Desembre de 2019

Sí a dir-me

Dir.

                Dir-te.

Dir-nos tants.

Dir-me. Dir-me

el temps a cau d'orella:

- Afanya't, no facis tard a escola'.

Afanya't ara que la por

mira cap a una altra banda,

i digues SÍ;

SÍ a dir-te, a dir-nos,

a dir-me.

SÍ a cada despertar,

a cada dimecres,

a cada febrer.

SÍ a Oh Capità! i al Petit Príncep.

SÍ als anys i a la paraula.

A dir-me i a dir-te SÍ.

A la VIDA, SÍ.

El poeta roig (F.P.)

12 de febrer de 2020

Xiu-xiu

El xiu-xiu del foc

que balla amb el silenci de la cambra.

La flama que s’alça

per fer més penetrants els teus ulls.

I tu, aliena,

mires per la finestra

com la boira es reforça

i tremoles només de pensar

que a fora hi ha l’abraçada del fred.

A dins, el xiu-xiu del foc

i els teus ulls.

El poeta roig (F. P.)

Gener de 2020

Poesia inútil

“La poesía és inútil, sólo sirve

     para cortarle la cabeza a un rey

         o para seducir a una muchacha…”

                  Luís García Montero

         I

La poesia és més inútil que fa mig segle.

Ja no serveix per guillotinar un rei,

ni per seduir una noia.

Ni tan sols per seduir una noia

per tal  de tallar-li el cap al rei.

(O això és el que va dir un bon poeta fa temps).

La poesia és del tot inútil, ho sento;

bé.., quasi del tot inútil.

Per dir ‘T’estimo’ dona tantes voltes

que acaba marejant,

i quan et recuperes o entens quelcom,

la noia -o qui sigui- ja ha marxat en un altre tren.

Salvada la censura, no fotem!, les metàfores

tampoc són un pilar republicà

per foragitar una monarquia

que eixuga la tresoreria dels mortals.

De fet, l’altre dia, un ocellet em deia

que sovint han estat els reis

els qui han fet les metàfores

i, com una xemeneia,

hi han deixat anar tot el fum corresponent.

Tampoc; els poetes tampoc fan

que el riu porti més i millor aigua,

que el semen sigui de qualitat suprema;

que els veïns siguin més amables,

que els cargols agafin la drecera i espavilin,

que els rèquiems siguin com els de Mozart,

que la noia dels teus somnis

et tregui a ballar amb un somriure…

La poesia no surt als mapes,

ni té cobertura ni GPS ni mandangues.

La poesia transita

per la xarxa de clavegueram,

es cita a cegues,

conviu amb les riuades d’aigües residuals.

No se’ns mostra, va pels túnels foscos.

La poesia, camina tan endins de nosaltres,

que és difícil de percebre.

La poesia avui és tan inútil

perquè així ho han volgut ses majestats

i les vostres amants, diguem-ho clar.

Nosaltres o... algú ha allunyat la poesia del sexe,

el pecat i del bar de la cantonada.

L’hem anat enterrant,

aïllant com una cinta

perquè ja no serveix per seduir.

Passa quan vas amb passamuntanyes

i busques petons i trobes solitud.

        II

Serveix, la poesia només serveix

per salvar-nos d’alguna bomba, o llum,

no sabem quina, que ens encega.

Salvar uns pocs, córrer fins a sota terra,

baixar al refugi quan l’enèsim bombardeig,

i no saber si deixar que corrin els metros

cada dos minuts en hora punta.

I esperar que passin les bombes,

i no sé si massa metros, assegut

a l’andana, amb un paper i un bolígraf vermell.

Fins que un dia, tu, dins un metro,

caiguis pel meu refugi, em miris, em somriguis,

i…, i jo m’encegui, corri per dir-t’ho tot,

les portes es tanquin, el teu metro

s’endinsi pel túnel de la dreta

i jo em quedi sol amb les paraules,

el boli, la llibreta i el teu adéu.

I escrigui aquesta enèsima pèrdua.

La darrera inutilitat ?

El darrer refugi de solitud on aferrar-me

per sobreviure de les bombes de l’exterior.

Cada vegada més sols amb més paraules.

Cada vegada major inutilitat.

Cada vegada que es tanquen

les portes del metro.

El silenci després de la darrera bomba.

El poeta roig (F.P.)

Desembre 2019

Et salves, em salves ?

( Imatge de les xarxes)

Et salves, em salves

de la tempesta infecunda,

del turment esdevingut;

el silenci de sempre

i el teu cos quiet

travessat per un solemne

raig de llum.

Imagino les mil i una passions.

El poema es llença buscant  

les engrunes del sexe,

estiro la metàfora

sense fer-me mal.

Re-imagino els teus llavis

xops de mel calenta.

Després, el viatge en bus fa la resta:

llavis pintats de fúcsia intens,

les teves cames

tan a prop de les meves,

els girs inclinant el cos,

el silenci de sempre,

el teu cos quiet,

la upper Diagonal

que es queda a mitges;

baixo, encara no són les vuit,

vaig cap a la feina,

cap a mar, les onades,

el turment esdevenidor.

No em salvo

de tanta xarxa de clavegueram.

I tu suposo, tampoc.

El poeta roig (F.P.)

Desembre de 2019

Miro com els teus ulls

Miro com els teus ulls

miren el pas de la poesia

des de tants versos.

La poesia, ara i sempre,

és un lent tren tenebrós de rodalies

( o de postguerra o camí d’Auschwitz),

o tren cap al teu cos o els grumolls de somnis.

La poesia és el pas d’una parella lentíssima,

la reixa que no s’ha mogut de lloc

o que el temps ha anat rovellant lentament.

És el globus que es va enlairar

i no vam veure petar.

El poema com els teus llavis

plens de xocolata negra,

els versos deixats a la trinxera

perquè vinguis tu i els llegeixis,

i facis el torn de tarda amb mi.

La poesia és una llibertat,

és llençar-te sobre proes

on els remolins del desig

i, potser, besar-te més lluny encara

Poesia és esperar, esperar un tren lent,

esperar que em vinguis a buscar

cansat de tantes hores a primera línia del front

i m’expliquis històries boniques

de guerrilles a Amèrica Llatina,

i, com un globus color del sol,

anar-nos alçant, alçant alçant

esperant el teu somriure.

Miro com els teus ulls

travessen el poema

dalt d’un lent i suau tren.

El poeta roig (F.P.)

Desembre 2019

Desnonament

Plouen desnonats a la cruïlla dels insomnes.

A la intempèrie brama la terra.

Plou i fa fred. Goteja el balcó del 3er 4ª

i l’àvia desterrada s’ha deixat l’abric

al penjador d’un rebedor

que en pocs mesos serà la recepció

d’un bonic hotel amb les finestres opaques.

Ara, ploren els nets d’impotència.

El Parlament dicta sentència,

la BRIMO no fa vacances

i els poetes ballen, perfumats de versos,

a cases que acostumen a ser d’algú.

Quatre gotes de versos,

nets xops de ràbia.

Plouen desnonats a la cruïlla dels insomnes.

   

El Poeta roig (F.P.)

Novembre de 2019