Malgrat tot, de mà en mà

Cremen el vaixell de paper.

Cremen la rosa dd paper.

Hi ha fum a les cases.

I els poemes, que són

al vaixell i entre els pètals

vermells de la rosa,

que es desfan com ànimes

després de la festa

amb sexe, drogues i rock and roll.

Cremen vaixells.

Cremen roses.

Roses com les de l’Estellés,

que cremen o suren els pètals

fragmentats com vidres trencats

després de la mateixa festa.

La canalla corre i xipolleja pel llac

agafant pètals d’allà i mès enllà,

l’Estellés és mor,

ens continuen segrestant

els mesos d’abril i maig,

i cremen vaixells bombardejats

per la seva fúria

i els seus esbarzers altius.

I per cloure aquest quadre dantesc,

tenim els sense sostre

amb tantes nits fosques

i a la intempèrie engolint un mal vi.

Però l’Estellés, si llegís això,

de segur que em renyaria.

Em diria, - “on vas animal !,

això sembla un lleig taüt solemne";

posa-li el somriure de la Chan

del bar on esmorzes,

el camioner amb el seu entrepà,

la Sònia sobrevivint amb els seus orgasmes,

els llibres que et fan somniar amb el veí de sota

i que van de mà en mà.

Com, malgrat tot, tantes coses

continuen de mà en mà:

les cabanes que fan els nanos,

les carícies dels dissabtes a la terda,

bombers que salven cases i vaixells,

metges que reanimen cors.

I poemes que reanimen,

que tenen un petit sostre

per a aquells que han perdut

la rosa de paper.

Desembre de 2019