Negre

Marca "Una marca és una identificació comercial primordial i/o el conjunt de diversos identificadors en el que es relaciona i ofereix un producte o servei en el mercat"
( Vikipèdia )

Marca Barcelona :

Ciutat xopa de clavegueres brutes, vergonyes,

persones invisibles oblidades;

l'èxit delimitat, la festa

que ens cau a sobre com una dalla mortal.

Plou. Ahir, avui i demà plouen banderes negres,

aigües residuals, rates com marques negres

sense deixar?., sense deixar cap marca.

Pluja, llàgrimes d'IN-justícia,

persones sense marca, cruïlles fosques de dol.

Tanta gent i ningú ?, tanta gent i ningú ?!!!.

Persones, persones sense Patrícia.

Sense Patrícia, sense Patrícia, sense Patríciz.

Uniformes, corbates, diner encara més negre

i xandalls. I platges encara més negres,

i somnis encara més i més negres

i clavegueres sobreeixides encara més i més i més..., negres.

Marques negres, poetes negres (ergo poemes negres),

captaires negres, caixers automàticsplens de llums negres,

centres comercials molt negres, tallers mecànics negres.

Crits a les cases negres, petons negres, 

trobades i comiats negres

circumstàncies, fanals negres,

límits que semblen de colors però que són negres;

i que em perdonin tants negres !.

I sobretot, contenidors bruts i negres,

badalls de matinada negres, matins en dilluns negres.

Tubs d'escapament que s'escapen negres,

gratacels per fora negres,

orfes, pensionistes, taxistes, llauners, putes,

buscadors de ferralla negres. Pallisses negres, xiscles

obres negres en barris sempre negres

i barris de dalt que semblen de llum

però són encara més negres !.

Requalificacions de sòl negres,

sotracs negres, llibreries nazis negres,

mirades negres, hospitals, CAPs negres,

residències d'avis negres, mercats negres,

cotxes i inclús bicicletes negres,

Rambles amb riuades de guiris negres

i treballadors encara més negres...

Aparador, aparadors lluents al Passeig de Gràcia negres,

centres d'internament encara més negres,

pobresa, solituds, vergonyes encara més i més negres.

Fins i tot caguem merda negra a Bar-ce-lo-na.

I avui..., pluja negre,

llàgrimes que ens cauen negres, encara més negres.

INJUSTÍCIA negra.

Patrícia sense tu negra

Polítics (molts), policies (molts),

comissaries, torturadors, jutges, alcaldes, regidors...

(alguns, alguns, alguns, alguns...)

absolutament blancs, emblanquinats

fent-se el nus a la corbata

i sortint de casa per acomplir amb el seu deure.

Mentre, a sota, clavegueres negres

amb rates blanques

que de cops surten a la superfície

per veure el que troben negre.

Ciutat morta, per veure el que troben

Ciutat Morta, negre, sense tu Patrícia. 

Sense tu negre, negre, negre. 

Ordre, ordre, ordre negre; aquí mano jo,

persones sense marca. 

Cruïlles fosques de dol. Plou.

Marca Barcelona. Una gran marca.

.

Fidel; 19/1/15

Et parlaria (refet)

Et parlaria sobre la feresa de les gotes fredes, 

et parlaria del meu alè inconstant, 

et parlaria amb un vers de xocolata 

o d’una flor marcida pel fum en un diluvi de haixix. 

Et parlaria de les nits d’estiu, 

parlaria dels meus mots perduts en una mar descalça. 

Et parlaria de la meva veueta interior 

que em commina a fugir amb tu, 

sí tu : el subratllat interminable

- talment un desert entre dunes de desigs -, 

el tren nocturn que penetra pel meu horitzó. 

Et parlaria del meu darrer silenci, 

el darrer secret que degota els meus amagatalls 

per escolar-se finalment, entre els teus blaus.

Fidel; 18 i 20 gener 2010. Refet gener 2015

...avançar la tardor...

Es va avançar la tardor

i les fulles de l'Imperi semblaven que queien a lloc,

jeien mortes com llàgrimes aturades pel temps.

I en aquell llac artificial la tardor va obrir

bona part dels colors de la llibertat.

La canalla tornava a escola raonablement il.lusionada,

amb la V (baixa) dibuixada als llavis.

Els culpables es confessaven,

les cruïlles no s'ofegaven de calor

i als poetes els costava treure'm a ballar.

I mentre, jo seguia tocant la melodia

de les gralles més desobedients 

infiltrades pels carrers de la Vila de Gràcia

Es va avançar la tardor

i les fulles esgrogueïdes de l'Imperi abatudes de por

tremolaven de tanta grandesa.

mentre els teus llavis besaven les gralles del desig.

Fidel; 5 i 9 gener 2015

Posessió-domini

"És aquest, sí, segur,

el tren que posseeix l'estació".

El goig fugaç o... fugaç el goig

com l'embranzida esverada del conill

que perdem de vista quan els ulls dels fars

giren per il.luminar nord enllà. Ai, nord enllà !

Llavors, la foscor fa coalició amb el sexe,

el centre amb la dreta -o amb l'engruna migranyosa

d'una socialdemocràcia tan fugaç que no hi és-;

el meu jo vaitger amb el jo transgressor...,

els teus silencis amb els meus... poemes.

Una tarda fregant a vespre, tramuntana a l'Alt Empordà.

Goig fugaç sense columnes de marbre,

sense desnonaments que et clavin l'alè

sense crosses ni crustacis podrits.

Només una dolça i fugaç tarda sense crits

orquestrada per un vent diàfan color carabassa.

"És aquest, sí, segur,

el tren que posseeix l'estació".

El meu, el teu tren

L'elèctric de joguina o el de propers adolescents eterns

que han estat, som i serem,

com una pàtria que escriu poemes.

Guaita la punxa de la màquina que apunta a nord !

Ai nord !, nord enllà, 

perpetuo com la por o la geografia.

Com l'adolescent que aguaita mapes

i traça rutes de trens que posseeixen estacions.

El meu, el teu, el vostre tren.

Un somni rodoníssim com un anell perfecte.

És aquest, sí, segur:

el tren, el goig -fugaç o permanent-

que posseeix tot el meu somni.

No sempre és al mar la poesia. 

Hi ha versos adolescents llegint-me en una estació.

El meu domini. De vegades. Sempre.

Fidel; desembre 2014

Nadal 2014. Dues pintures, dos poemes. De filles a pare

La cosa consisteix en fer un parell de poemes a partir de dos dibuixos o pintures que elles han fet a l'escola i que han integrat a l'album que ens va arribar a pocs dies.

Primera pintura per la petita, l'ONA i poema posterior:

Els darrers silencis ; ONA

Temps de tedi, 

d’hores perdudes en la foscor; 

sense els teus ulls, silenci. 

El silenci de la nit, 

o el silenci de les volves de neu a l’alba. 

Temps obscurs de cadenes, 

troncs i branques negres 

talment braços que capitulen com el carbó. 

Temps rendits. Hem caigut tant baix 

que ...acabem despertant. 

Mira el cel com emblaveix : 

recomença l’alba. 

Ja endevino els teus ulls, els teus cants. 

Començarem a parlar, i tant que parlarem i decidirem !. 

Comença l’hivern, comença el dia. 

Les primeres volves, els darrers silencis.

Amb els teus ulls desperto com el blau de l'alba.

Fidel; 20/12/14

Segona pintura per la gran, la JOANA. I poema posterior:

Flors del Bé JOANA

Molts poetes no t’ho han dit; 

les teves són flors infinites del Bé.

Són un cristal·lí esclat de primavera.

Són les flors dels pètals blaus

com estels que enlairen llibertat.

Són el bram, el crepitar d’una esperança 

amb una gota groga precisa i central de memòria al vent.

I tot envoltat de roig en el que tants volen la vida.

Molts poetes parlaran de les flors del Mal

i et diran que els dibuixos tenen cara de poema.

Jo et diré que cada dia puc aixecar-me 

amb els teus ulls, amb les teves flors

que cada matí se m’obren

com abrils empoderats pel poble

sota les primeres llums allà on Pessoa 

alçava les flors infinites del Bé.

Sempre, sempre amb els teus ulls.

Fidel; 20 i 21/12/14

Reconquerir

Vam córrer a ocupar la cadira del centre.

I la neu estava allà, confabulada amb el silenci,

i el mar que ens queia massa lluny.

La crisi havia trencat molts plats,

Atenes ja no era la mateixa

i els teatres tenien els seients de glaç

sense els teus mots;

i l'esquerda a la torre

era un senyal del difícil que pot ser

això d'arribar dalt de tot.

Més fàcil pujar pel camí menys costerut,

amb rampes -i interessos...- no superiors al 3%,

i arribar a una certa i raonable alçada

on no faci ni massa fred ni vent.

Llavors, iniciem el descens.

Rodolem abraçats com croquetes que somnien,

i anem a petar a quotes més baixes, terrenals, senzilles.

I toparem amb la muralla dins la qual els somniadors

van començar a escriure els seus poemes.

I allà, amotinats de versos i més versos,

ens atrinxerarem, i tornarem a córrer

per reconquerir les cadires del centre

pensant que, després de tot, 

la mar no és tan lluny com podia semblar.

Fidel; desembre de 2014

Un cant, un crit

Un cant, un crit

en que s'esdevé una nova albada,

trenca a cegues

l'escamot de la rígida nit.

Els grills emmudeixen

com un vell ordre trencadís.

Una escletxa de claror

deixa entreveure els teus pits a la cambra

i a la roba estesa se li endevinen els colors,

com pètals vermells tants anys carbonitzats.

Un cant, un crit. Un somriure precís.

Ara sí; ara puc sentir la nova melodia

d'una esperança sense ombres,

llargament somniada.

Fidel; novembre 2014