Un
vol enmig del vidre de l’aigua.
Una
fugida en tren nocturn
llarg
com un petó humit.
Una
brisa de tendresa
i
la vostra mà fregant la meva,
filant
el somni dins el meu.
Com
flor famolenca
trufada
de poemes vermells,
la
set de vosaltres, tot curull d’afany,
jo,
trepant directe als vostres ulls,
la
llum, el so, la paraula,
el
blau, la mar del goig.
El
gorg, l’esquerda, la vena del viatge,
l’essencial
per reviure al refugi
com
es retroben les nostres mans
en
aquesta estora cristal·lina
filant
el meu somni dins el vostre.
I
això, un vol, és prou i tot i més.
Abril
2020; refet desembre 2022
Refugi,
amagatall,
secret,
perla...
Desig.
Aquí,
tal vegada aquí
comença,
s’endinsa, camina...
l’ànima
més profunda de l’ésser...
Aquí,
sí, és aquí on
Cremo de poesia;
M’empastifo
de VIDA.
Poeta
roig (F.P.)
Novembre
2022
Quan
Déu va refer el món
guixant
el darrer dels pecats,
tatxant
els darrers versos,
tu
i jo estàvem d’allò més distrets.
Jugàvem
a pedretes
i
ens llençàvem miradetes
de
lluna gran, molt gran.
Ens
brillaven els ulls
com
sol al migdia,
i
jo un dia vaig petonejar el teu peu
i
rebolcar-me amb tota tu
per
la platja un novembre humit.
Déu
seguia ocupadíssim.
Tu
i jo, que prèviament
ens
havíem passat notetes,
ho
estàvem encara més que ell.
Ell
–Déu- seguia dalt de tot,
nosaltres
seguíem entre diminutius
jugant
a notetes, pedretes, miradetes
i
a la platja escrivíem poemes
i
el primer, el segon i el darrer
dels
pecats vitals.
I
vam començar a mirar la mar.
Poeta
roig (Fidel Picó)
Abril
2020; refet novembre 2022
Perquè
de vegades la poesia és un ‘divertimento’ (reflexions, ironies...) quotidià més
enllà de la pulcritud o la puresa tècnica. O almenys jo m’ho aplico o, tal
vegada, jugo amb “l’anti-poesia”, però això és un altre debat; i avui la cosa
va diferent
Un dia ets del 15M,
et passes als Comuns
i acabes al PSOE
aplicant el 155
i votant el pijo del
Collboni.
Un dia estàs per la
desobediència,
Tens les samarretes més
‘revolution’
fins i tot vas a
Urquinaona;
i va i et cremes
i acabes a JuntsxCat
escoltant poemes de la
Laura Borràs
i justificant
“l’entranyable” del Dalmases.
Un dia. Un dia vas a
buscar
les urnes a la
Catalunya Nord,
i un altre dia et
despertes
votant ‘Cigronet’, o
sigui pactant
les engrunes amb el
Sánchez,
pactant amb la Colau
perquè a canvi et
votaran
uns pressupostos a
Madrid.
Però en els tres casos som
feliços:
anem una vegada a l’any
al teatre,
al Delta a fer una
paella amb la furgo,
anem al Cadí a buscar
bolets,
ens agraden les
vacances a llocs exòtics
i acostumes a follar
cada dos o tres setmanes.
I fem unes birres amb
els amics els divendres,
i tens colesterol, una
tendinitis a l’espatlla
i el Barça torna a
perdre la Champions
i treballes molt,
massa, o no...molt, o regular o poc.
Però segueixes un dia i
un altre
i ets raonablement
feliç o vas tirant
i jugues a pàdel o
corres o fas bici
i les filles són
precioses i van endavant.
Un dia, per fi,
acceptes la derrota,
o almenys una victòria
pírrica i efímera.
I recordes el primer
petó,
el primer poema,
i aquella matinada de
l’1 d’octubre,
i aquells “putos” anys
90
en que érem eternament
joves i rebels i indepes,
(indepes quan no ho era
ni el Tato),
i érem radicals, esbojarrats
i anàvem a Euskadi,
Chiapas i Belfast,
i cantàvem “el qui no
balli és policia nacional...”.
I ara no plou,
i un dia ets per fi,
un socialdemòcrata
quasi convençut,
una engruna d’ordre
més;
algú normalet que no
arriba a totes les pilotes
(ni a les del 15M, ni a
les de l’1O)
però vas tirant
i t’afanyes a recollir
la roba estesa.
Poeta roig (Fidel Picó)
Novembre 2022
Dedicada
a la colla dels 90: Jordi, Mendi, Àlex, Martí, Pep, Francesc, Irene
M’allunyava de molts,
baixava pel riu,
fugia fins al Delta.
I allà baix,
una pols, fang amable,
un sud content,
solitud entollada,
flamencs drets amb la
pancarta del poeta.
I un vers que llença un
bes
que arriba a la badia
on jo, sol, miro
una aigua que deu
amagar
un gra d’arròs
que amaga una part de
mi.
Fugia fins al Delta,
i encara i sempre hi
fujo.
Poeta roig (Fidel Picó)
Novembre 2022
Malgrat tant, salt al
buit,
tanta corda fràgil,
tanta intempèrie,
tanta intimitat
segrestada,
tanta escorxada,
tanta rapidesa;
tanta destral aixecada
i cap avall.
Però hi ha aquella cosa
que en diem amor:
el cim d’un desig
conquerit.
Algú que deixa la
destral
i espera que tu...
vinguis.
I tu hi vas,
i la destral roman a
fora, desada,
i arriba la lluna,
i tot s’encén,
i és un altre salt
i els cossos són un,
i tanta llibertat,
tanta flama,
tot el desig del món.
Poeta roig (Fidel Picó)
Novembre 2022
