Ens maten

Ens maten com a rates.

Sense sostre ni recer,

acumulem intempèries

com deixalles apilades

a la platja un hivern.

I els refugis ?, no els trobem,

ens els han robat o bombardejat.

On són els aixoplugs dels freds

que ara arriben puntuals,

previsibles com un petó final ?

Però res de petó final.

Sense amagatalls, ja ni sota el pont,

enlloc estem salvats.

Només el silenci,

la por, la pèrdua, l'absència

després de l'últim tret.

Ens maten com a rates

però els que diem ser dels nostres

fan el mateix. Això si, amb més civilitat,

amb la finesa dels professionals

que saben no deixar proves.

Només el silenci,

la por, la pérdua, l'absència...

després de l'últim tret.

Fidel; Novembre de 2015

Dies...

Dies conflictius i poètics (que venen a ser el mateix oi ?). Mar sacsejat per multituds famolenques. Dies d'ulls brillants i pànic als sobreàtics, de murs alçats, d'homínids amb toga; dies de filferros tancant tardors, amants clandestins que ho deixen estar; dies de nítids crepuscles de postal que els joves ja ni miren. Dies d'ordinadors i mòbils bullint i ballant a ritme de festa popular.Però la nit rovellada ha fugit per les clavegueres i ha acabat taponant els ulls d'una mòmia que, miop, ara és qui s'esglaia. La canalla hi juga, la por ha canviat de cantonada menys pels més febles. Respirem. Són les sis del matí i els afusellats se'ns enganxen en la memòria i jo no puc dormir. L'alba esvaeix dubtes i els barrots es difuminen en el sostre. Dies de llum, d'ulls brillants. De formiguetes que venen i van. Jo també m'aixeco del llit. Obro persiana i finestra, de bat a bat. A fora: el mar ! El mar sacsejat. El vent, la pluja i el sol. Se'm desplega la natura en tota la seva pluralitat, com si m'anunciés que tinc totes, totes les possibilitats per escollir. Respirem profundament. Jugo com un nen. Al final l'aigua del barranc baixa esbojarrada cap a mar. Recullo dies conflictius i poètics que venen a ser el mateix. Em diuen que estem davant d'una oportunitat històrica i m'ho crec. M'he tornat a enamorar. Aquests dies...

Fidel; octubre 2015

Temps i trens

S'endurà el temps

un mur callat d'oblits i renúncies ?

El tren ja fa anys que el soterren

i jo, orfe de respostes,

recordo quan des d'un pas a nivell

em travessava aquell tren blau,

vetlla dels meus somnis.

Ara tot és un mur blanc farcit de preguntes

i, aparentment, sense cap tren que em brami.

Però quelcom desbordant

encara encén el meu foc:

encara que ara s'amaguin sota les dures faldilles

d'un túnel negre, negre i més negre,

els trens van plens de poesia

i les poesies van farcides de preguntes i trens.

Com sempre.

No puc renunciar als vagons de la memòria;

ni puc ni vull.

Fidel; octubre 2015

5 de novembre

Una ciutat

Una mirada

Un nen que somriu

Una ciutat malalta

Una ciutat de misèria

Un pont a terra

Un carrer no asfaltat

Un edifici no pintat

Una ONG

Un home que crida

Una dona que ven

Una pedra al carrer

Una altra pedra...

Un crespó negre

Una tanca de ferro

Un aeroport

Una escola

Un solar

Una foto

Una dentista

Un "colectivo"

Un home que s'atansa

Un menú

Una conversa en un bar

Un professor

Una mà que saluda

Una mà de comiat

Un home que descansa

Una dona que parla

Un eslògan a la paret

Una avinguda caòtica

Una excepció: un semàfor

Un mercat

Una església

Un sol de justícia

Un edifici cremat.

Una revolta

Un dimecres

Un dia cinc

Un mes de novembre

Un dos-mil-tres

Un mes d'octubre visible

Un mes d'octubre al cap

Una primavera a l'inrevés

Una estació

Un mes

Un dia

Un matí

Unes hores

Uns moments

Una ciutat

Fidel; desembre de 2003
El poeta roig

Esquitxada

Imatge : Marta Endrino

Vianants líquids

Vianants líquids; 

regalims de suor. 

I al final, un rastre de sequera: 

xaragalls omplint els nostres camins 

com escletxes de somnis exhaurits. 

I a l’ombra d’un estiu, 

xop de melangia, 

altre cop gotims de pluja. 

Altre cop desig de rius 

davallant pels nostres gorgs. 

Som això: afamats vianants líquids 

supurant, bevent el vi de la nit sotmesa 

que ens desborda. 

Fidel; agost 2015

Poema guanyador del Concurs de poemes 

a la Festa de la poesia Riurau de Xàbia, Festa Estellés 2015;

País Valencià, setembre 2015

La poesia és dir...

La poesia és dir: 

que fer l’amor pot fer créixer esbarzers;

i imaginar-lo navegar per una nit de reis. 

Que l’avantguarda dels partits crea metàstasis. 

Que a les vacances sempre hi ha un nen que plora. 

Que l’ordre pot remenar-se amb un bastó. 

Que un poema és sempre impugnable 

com els dictats d’un poder estatal devorador de somnis. 

Que ens cal recer 

quan els ocellots negres ens venen a sobre. 

Que la nit és una torrentera de vi 

on el que més s’escolta és el camió de les escombraries. 

Que mirem allà, de front l’horitzó blau 

però que més enllà en davalla un de vermell.

És dir una part de tu. 

La resta..., sumes de coses 

que passen per la finestra i desapareixen. 

Com els avions 

que sempre ens han volgut bombardejar.

Fidel; agost de 2015