Vaig ser

 

“Escric per a qui vaig ser” . José Eduardo Agualusa

I vaig ser neu en silenci.

 

El nen que entrava en pànic

quan el seu cosí obria un paraigua negre.

 

Vaig ser un silenci blanc,

un vaixell sense paisatge,

un pèsol enfonsat

al pou de la inflació dels anys 80.

 

Vaig callar, i callava; callava molt.

I s’obria el paraigües i jo tenia por.

 

Després va sonar una guitarra elèctrica,

i poc abans una noia em va fer un petó

d’amagat a les colònies d’estiu.

Tot i que la noia se’m va fer invisible,

jo ja tenia la cosa a dins;

i hi va haver la Recopa

i després van passar més coses

(ja sabeu: els bars, la música, l’alcohol,

el fil de la navalla a la Barceloneta

i el mar, sempre passava... el mar...).

 

Aquella manera de caminar per Menorca,

de saltar el trapezi.

Vaig ser aquella manera d’escolar-me

pels teus punts i a part amb dobles espais,

per on jo, precari, coix, maldestre,

-però terriblement idealista

i multitudinari i superlatiu sensible elevat a la nou...-

vagava i caminava, sí, vagava a raig

i caminava a roig

per una pàgina en blanc

com una plana plena de neu.

Era com en un penya-segat i jo allà,

als espadats d’Irlanda,

mirant el puto Atlàntic

i maleint els sants Estats Units d’Amèrica del Nord

i somniant com cremava la bandera

amb un discurs de Malcolm X.

 

Cagant un dia tones de por,

un paraigües negre al menjador de casa

dels meus tiets a Hostafrancs,

un petó fugaç que va relliscar per la pica

fins jaure moribund al desaigüe

i desembocar al delta de la pluja i l’oblit.

Com tantes coses que van ser,

una volva de neu en silenci que cau.

Com un poema tou

que roman entre les pàgines

d’una llibreta vermella

o ben subjectat, aferrat

a les barnilles d’un paraigua negre.

 

 

 Poeta Roig (Fidel Picó)

Abril 2022