Setmana Santa a Can Molas

Aquesta nit ha passat:

l’ocell se’ns ha quedat atrapat a la cuina.

Però la cosa ja ve del passat;

un martell que colpeja tots els dies senars,

com ahir dinou d’abril de dos mil dinou,

un plom que fustiga a sensibles i insensibles.

Us ho explico:

La base, clar, no era granítica,

era un cràter cendrós

que ens deia fum, derrota, por…

Una carretera estreta i sinuosa

plena d’esllavissades

(una paraula que m’agrada molt incloure als poemes),

runes de poblats Íbers i mediavals

amb les esglésies grises sempre dalt de tot.

I avui ha passat:

ha fet massa vent a les alçades

i ha calgut abortar l’atac al cim.

Hem cercat camins més arrecerats

(una altra paraula que m’agrada),

camins paral.lels a rius farcits de meandres.

Però res, la senda que hem agafat

acabava amb la tancada d’uns esbarzers

-d’aquells esbarzers que ratllen els cotxes nous, sabeu?-.

A voltes hem lluitat,

hem obert finestres

i hem encès les paraules

-tantes paraules amb la flama plena !-.

I ens hi hem aferrat,

perquè el guerrer místic als octubres

era de les millors espases que teníem,

però segurament era massa poc místic

i massa poc guerrer;

(no sé, podreu interpretar-ho millor vosaltres).

-I tampoc ens posarem a explicar ara

que el maleït vent ha fet rebufar el fum

a la mateixa cuina on ha quedat atrapat l’ocell,

exposant un ambient de quasi total posguerrra-.

Bé, la conclusió

és que potser ja no t’espera ningú

a l’estació de l’amor

-i els trens triguen molt a tornar a passar-.

O la via és un simple peça de museu

on la canalla hi juga i hi creixen herbotes,

perquè aquí el tren ja no és rentable

i la via del ferro ja no existeix

i bla bla bla bla, la història de sempre.

O no sé exactament com funciona

l’engranatge de l’amor que, imperfecte,

omple tants somnis i poemes

i paraules de foc.

Sabem que uns cavalls

s’han apropat als nostres fills

i s’han deixat acaronar en ple prat.

Les mateixes paraules enceses

que hem lluitat aquesta mateixa nit,

quan els nostres guerrers místics,

-el millor que encara tenim, no ho dubteu pas-,

han pogut alliberar

l’ocell que havia quedat atrapat a la cuina de casa.

(Potser l’ocell no era La República,

ni tan sols cap metàfora poètica.

Sí però sabem que ha estat alliberat

la nit freda de primavera

del dia dinou d’abril de dos mil dinou).

Fidel Picó; el poeta roig

19 a 22 d’abril de 2019.