I no sóc un Carles Riba

Escric en calent, ho sé. Hauria d’agafar més distància, però em bull la sang i ho he de dir ara. Ahir, 12 d’abril vaig fer el meu segon recital per presentar  ‘Per aigua i...desembarquem’, el meu darrer llibre de poesia.

Ho vaig fer a la llibreria Obaga, una preciosa llibreria de barri, inaugurada fa poc i amb la coneguda per mi, llibretera Carol Porta, tot un encant…

En positiu, us dic, va ser una lectura molt agradable, recollida i íntima, des d’on vaig poder llegir poemes més propers…; a més,  em prodigo poc i m’agrada difondre els meus poemes i contextualizar-los, fer-ne pedagogia… Bé…, fins aquí perfecte.

El tema és la gent, l’assistència. Poquíssima, escassa. En concret divendres érem: la meva família (parella, filles i mare inclosa), 5 bons, molt bons amics i una persona que no coneixia de res. I clar, la llibretera estimada. Potser era un tema d’expectatives ? Esperava força gent que no va venir. I aclareixo, remarco: no per vendre el llibre  que m’importa relativament ben poc, sino per sentir, escoltar, llegir, saber  estendre, socialitzar...del meu llibre.

Potser, segur vaja !, era una mala data: divendres d’estampida general per inici de Setmana Santa. Potser perquè hi havia d’altres actes coincidents en dia i hora. Potser perquè no ho vaig difondre prou i/o millor (em costa vendre’m i dubto si sóc massa invasiu o tot el contrari; pot tenir a veure amb la timidesa també…). Potser perquè ja hi havia hagut una primera presentació la passada tardor, a la qual hi havia anat força gent i ja havia exhaurit el meu reduït públic… Potser per això, perquè em cal moure’m  més i millor en cercles poètics i jo acostumo a ser dels que divago més aviat sol, i potser degut a que m’agrada més crear que recitar (?).

O, tal vegada, hom pot anar més enllà d’un fracàs personal i parlar d’un fracàs més general i col.lectiu. Així, es pot resumir amb la ditxosa frase: “la posia costa”. Coi, ja ho sabem que costa !, i que és minoritària… I que hi ha molta oferta, molta ‘competència’, molta gent i molt bona que s’esforça i molt, perquè els seus llibres siguin llegits, sentits, venuts…

O sigui, som molts i no ens compren perquè la poesia, en el context del món d’avui, no lliga massa amb els estandards culturals imperants. La fragilitat i vulnerabilitat, i sobretot, la rapidesa, la cultura del no esforç, la superficialitat i la mercantilització d’allò cultural i humà (en el sentit d’humanístic). Així, la lentitud i la metàfora, la contemplació i el badar (l’aturar-se…), la profunditat, la passió, l’esforç, no es porten ara. I si hi afegim una qüestió més senzilla: que la gent té mil històries, que anem a remolc de les extraescolars de la canalla, que fem mil cursos i tallers, que tenim molts ítems per gaudir l’oci…, imagineu la pobre poesia allà al mig, isolada, bruta i pelada de fred.

I així és com la poesia és queda més sola que la una -del migdia i de la matinada-, i és copada per gent ja consagrada, amb bona xarxa social i col.lectiva, que a més és molt bon (o bona) poeta i té a més , o pot tenir, facilitats socials i es sap moure en cercles poètics dinàmics i potents.

I així, sol a cada cruïlla,

esperant Godot

o escarbant a la sorra

com un infant,

per trobar les aigües de l’abril

que es fan esperar.

Et fan a voltes...desesperar.

El poeta roig, Fidel Picó

13 d’abril de 2019