La
gent d’ordre contraataca. A les portes del 2014, aquest ben bé podria ser el
títol d’una pel·lícula de ciència ficció. Doncs no, no ho és. La realitat
social i política és tossuda fins la medul·la, i sovint se’ns palesa com a capdavantera
en afers reals i de terra estant.
Davant
processos i moviments populars de tall radicalment democràtic i/o rupturista
i/o que realment volen canviar l’statuo quo d’allò establert, els senyors del
seny i de l’ordre –a Espanya, però també a Catalunya !- han començat a ensenyar
la dentadura de fera que duen a dins; sempre ho han fet però ara amb pautes més
insolents. Un crit desesperat de por i/o enuig per no perdre les seves
parcel·les de poder. I més desesperats
encara, els poderosos quan arriben a copsar que determinades “derives” o
processos són o poden esdevenir...hegemònics.
I
al seu costat (o enfront, o de la maneta...) alguns mitjans de comunicació. I
no parlo ja de l’anomenada ‘caverna mediàtica’ (aquests es des qualifiquen ja
per si sols), parlo més aviat de mitjans altrament anomenats “centrals”,
“moderats”, d’inspiració democràtica (almenys formal...). Parlo per exemple dels
diaris ‘La Vanguardia’ i ‘El País.
Mitjans ‘seriosos’, que abans abraçaven la centralitat política d’aquest país i
estat, amb moltíssima influència social, política i cultural. Ambdós, moderats
o progres de l’ordre semblen escandalitzats amb el deteriorament institucional,
la deriva sobiranista, o “aquesta nefasta polarització radicalitzadora”. Han
sonat les sirenes d’alarma, carreguen armes, som-hi, a des legitimar !. Tot
plegat bé al cas perquè –i coincidències de la vida- els dos diaris de
referència avui (13/11/13) fan editorials censurant l’actitud del diputat David
Fernández (CUP) cap a Rodrigo Rato durant la comissió de Caixes que es du a
terme al Parlament català.
El
primer que se m’acut és que no anem pas tan malament. Ho dic perquè ara sí,
sembla que se’ns comencin a prendre seriosament, el que succeeix a Catalunya,
vull dir. I si consideren seriós’ el que passa i es neguitegen..., això vol dir
que quelcom els cou i que hi podria haver la possibilitat d’un canvi profund de
les coses que els podria fer perdre influència, poder, capacitat mediàtica o
d’opinió, etc.
I
és que ’La Vanguardia’ i ‘El Pais’ són avui per avui els estendards del vell
ordre. M’explico. Són els dos aparents pols d’una mateixa pota. Els seus
puntals ideològics i, per tant, els referents històrics dels quals emanen, el
liberalisme autonomista catalanet del primer, i la socialdemocràcia light o
liberal espanyoleta (d’Espanya, per suposat) del segon, semblen avui dia en
hores baixes i en franca i profunda desorientació. Bona part de CIU i ja no diguem del PSOE, en serien l’expressió
partitocràtica caduca, i ja veiem com estan i quanta incomoditat els genera la
situació actual. No està de més recordar quins són els dos grups empresarials
mediàtics que hi ha al darrere. Sí, els
grups Prisa i Godó, l’exponent més nítid de les elits d’un estat. I a nivell
polític l’expressió del bipartidisme perfecte durant els anys 80 i 90, que ara
s’esquerda a marxes accelerades. És precisament aquesta esquerda, aquesta
desafecció enfront l’establishment, aquesta pèrdua diguem-ne i en llenguatge d’ells
d’estabilitat que emanava dels
principis de la Transició espanyola que tan han victorejat, el que realment els
atordeix. Allò de lligat i ben lligat
ja no sembla tan sòlid i perdurable com fa anys.
Por
a perdre les poltrones, a deixar de ser centrals. Por a deixar de ser (en
paraules gramscianes)... hegemònics. I desorientació, molta desorientació quan
s’aferren a l’anècdota, a unes formalitats, a una estètica, per ells
indesitjable, (d’un diputat que e principi no els hauria de produir basarda,
car el seu grup només té –de moment- 3 diputats): unes sabatilles al vent, per
no parlar del fons de la qüestió. I el fons aquí són els delinqüents de coll
blanc i corbates de seda, la banca i els seus desgavells i les polítiques de
descontrol que les han emparat. Però és clar, callen davant d’això. I callen
perquè diaris, partits i elits econòmiques d’aquesta òrbita quan la bombolla esclatava,
quan l’especulació econòmica o quan les finances campaven “liberalitzades”
sense cap mena de control públic. Però clar, i aquí rau el quid de la qüestió.
Els mitjans que històricament han estat pau i paller de la centralitat
política, també han estat els grans avaladors de les polítiques econòmiques
fetes aquests darrers anys. Avaladors, impulsors inclús com a models
empresarials globals d’èxit, correctors i traductors de l’actual sistema.
Que
no ens entabanin més !. Lluny, per sort, queden aquells anys on ambdós diaris
copaven el 80% dels lectors. Llunyanes aquelles èpoques on havies de ser
convergent o ‘sociata’ o eres un perdut pollós a les portes de l’infern. Però i
encara..., que propera aquella dita que diu...” que canviïn les coses perquè res
canviï !”. Que pròxim aquell aferrar-se
al disc ratllat, encara ara enganxats a aquell sistema d’influències o
alternança de poder que clonava de somriures el pont aeri i on les corbates
trempaven amb aquella opulència dels que se saben triomfadors !.
Crits,
editorials de desesperació, estirabots d’uns poders que intenten peti qui peti
(inclús edificant editorials infumables i poc consistents com les d’avui)
mantenir el seu estatus i les seves fel·lacions cap als poders dominants. Això
si, amb major elegància, tacte, seny, prudència que els atrinxerats de les
cavernes mediàtiques de Madrid (Per cert, aquests cavernaris encara són més
lluny, car com els crancs caminen cap a la fatxenderia de l’antic antic règim).
Per
tot això i més, la gent d’ordre contraataca i contraataca fort. Els regnes de
l’estabilitat i la moderació no es rendeixen. És més, continuen entre nosaltres,
i tan que continuen !, ben presents
formalets amb la clenxa perfecte. Si bé més neguitosos del que és
costum..., alcen la veu (ho poden fer:
és legítim i tenen els micròfons i les amplificacions per fer-ho); i ens
titllen de ‘matons’, ‘radicals’ i ‘populistes’ de taverna, molt bé. Com si ells
no hagin trencat mai cap plat, sempre nets i polits, continguts i mesurats, amb
la raó (la seva democràcia i ciència) per bandera. Es mouen i continuaran amb
les seves reunions secretes als restaurants més cars de Madrid. Aspectes com la
independència i/o reformes de radicalitat democràtica i/o nous models econòmics
per sobreviure fan i faran trontollar el seu modus vivendi, les seves
butxaques, les seves influències...O, si més no, les fan repensar. De moment
però no es volen re-inventar, això és cosa del pobre populatxo. La banca al seu
lloc no sigui que alguns decideixin enterrar-la amb cal viva.
Nervis
i corredisses al pont aeri. Pànic a la secessió i/o a la revolució. Pànic a la
fermesa, el coratge, als canvis profunds, en definitiva. Pànic a deixar de ser
un senyoret o senyoritu i acabar als marges d’una terra desconeguda per ells.
Pànic a les sandàlies i a les seves raons. Pànic a la radicalitat democràtica.
Fidel
13 de novembre de
2013
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada